Recreació d'una zona vianant arbrada amb mobiliari urbà sostenible i convivència entre vianants i ciclistes (Escola Sert).
Un espai públic social, verd, sostenible i mesurable
Docents i alumnes del curs 'Disseny de l'espai públic: nous enfocaments i instruments', reflexionen sobre la mobilitat sostenible, les solucions d'urbanisme basades en la naturalesa i la recopilació i ús de dades que mesuren el dinamisme de les ciutats.
Les diferents metodologies aplicables al disseny de l'espai públic reflecteixen la complexitat del seu abordatge i resolució. En un article previ, María Pía Fontana i Miguel Mayorga, directors del curs Disseny de l'espai públic: nous enfocaments i instruments, ens parlaven d'un enfocament regeneratiu basat en dues mirades: la morfològica i la topològica, però la qüestió no acaba aquí.
En aquesta segona part dedicada al disseny de l'espai públic, la mobilitat sostenible, les solucions basades en la naturalesa i la recopilació i ús de dades que mesuren el dinamisme de les ciutats, centren les reflexions dels ponents i alumne entrevistats.
La caminabilitat, el concepte que engloba el nou espai públic
Conceptualment, María Pía Fontana i Miguel Mayorga introdueixen la caminabilitat que, expliquen, va més enllà de tancar els carrers al trànsit rodat.
«El seu sentit és més difús; permet que tots els carrers tinguin condicions equivalents i evita l'especialització excessiva. Aquí, el mesurament i la visualització de dades i de la mobilitat són clau d'estudiar, perquè l'actuació no s'ha de limitar a intervenir en un sol espai, sinó que cal treballar amb una visió molt més sistèmica i transversal», contextualitza Fontana.
«La caminabilitat va més enllà de tancar els carrers al trànsit rodat. El seu sentit és més difús; permet que tots els carrers tinguin condicions equivalents i evita l'especialització excessiva. El mesurament i la visualització de dades i de la mobilitat són clau».
Com a exemple, l'arquitecta cita carrers del barri del Poblenou a Barcelona, com Cristóbal de Moura o Àlaba, impulsats per l'Institut Municipal d'Urbanisme. En ells, s'ha aconseguit una convivència paradigmàtica esperable per a uns carrers més habitables sense recórrer a la configuració d'espais normativitzats, a la prohibició i imposició.
Tots, com a ciutadans, estem sempre molt pendents quan s'inaugura un carrer o plaça amb caràcter vianant que, sovint, no es pensen com un sistema.
«Per a nosaltres, el més important és el procés: l'abans, el durant i el després. Què volem dir amb això? Que la mateixa gestió de l'espai viari i públic a la ciutat ha de canviar, doncs la vida urbana és canviant, i la mapificació i les dades, a més d'útils, no són fixes, sinó dinàmiques, i cal modificar-les contínuament per donar resposta a les necessitats», afegeix Miguel Mayorga.
Per exemple, per poder entendre si l'espai està afavorint l'apropiació social o és confortable, cal estudiar-lo en el temps.
Canvis paradigmàtics en la mobilitat
Per assolir aquesta fita de convivència urbana, a la mobilitat ja fa un temps que l'acompanya la paraula sostenible. Però què vol dir, exactament? Per a Xavier Abadia, enginyer de camins i ponent del curs, consisteix a equilibrar diversos factors.
«D'una banda, tenim l'eficàcia tècnica, que implica el temps de desplaçament, la seguretat viària i les característiques de cada mitjà de transport. D'altra banda, la mobilitat genera unes externalitats; com les emissions, el soroll i l'accidentalitat. Finalment, hi ha la part econòmica que genera cada model», concreta.
La introducció d'aplicacions com El meu bus, un servei d'autobusos públics intel·ligents que funciona sota demanda en diversos barris de Barcelona, n'és un bon exemple.
En el seu traçat urbà, la mobilitat urbana ha evolucionat des d'una matriu origen-destinació, que determina el nombre de carrils segons el recorregut i el temps de desplaçament, a una definició que inclou les condicions de l'espai.
«Quan parlem de mobilitat en el marc de la proximitat, el factor més interessant en el cas de Barcelona és la urbanització homogènia dels paviments, ja que permet que la ciutadania es desplaci sense obstacles físics per tota la seva conurbació», assenyala.
Entre les solucions implementades a la ciutat, a més de la pacificació, Abadia destaca un segon element, la jerarquització, que inclou mesures com les «superilles» o els eixos verds:
«Si pensem en la conversió en zones de vianants, una xarxa octogonal permet dissenyar recorreguts urbans on el vianant o la bicicleta tinguin la prioritat».
Les dades avalen la presa de decisions
L'últim concepte que introdueix l'enginyer i que està vinculat al de proximitat, és el del pensament en xarxa, que planteja un sistema connectat per a cada mitjà de transport. Per implementar-lo, es requereixen unes condicions mínimes que tinguin en compte la superposició i convivència de cadascun d'ells en un mateix espai públic.
En aquest escenari, cal prendre decisions sobre a qui se li atorga la prioritat, ja que hi ha carrers que no tenen les dimensions adequades per incloure tots els mitjans de transport.
«Si pensem en la conversió en zona de vianants, una xarxa octogonal permet dissenyar recorreguts urbans on el vianant o la bicicleta tinguin la prioritat», exemplifica Abadia.
Per a l'arquitecte i alumne del curs, Xavier Rico Miró, l'ús de dades de trànsit a temps real per configurar l'espai urbà aporta, a més, la capacitat d'anticipar escenaris futurs.
«L'ús de dades en el disseny de l'espai públic contribueix a generar noves idees i valor afegit al projecte, a més de la posterior avaluació de la solució implementada. Per exemple, si prevejo un creixement residencial amb la construcció de 50 habitatges, això generarà una mobilitat que puc analitzar en diferents moments del dia. I a partir de la simulació, prendre decisions respecte a la planificació urbana», valora.
«Vam mesurar el paràmetre de massa forestal o de verd. A partir d'una sèrie d'imatges, la IA va calcular els indicadors de millora d'Índex de Vegetació de Diferència Normalitzada».
Quan la naturalesa és la millor urbanista
L'arquitecte també fa èmfasi en un altre aspecte; la introducció de solucions basades en la naturalesa, com els sistemes de drenatge sostenibles o SUDS, elements de regeneració d'aqüífers, i de l'aprenentatge de conceptes com la percepció tèrmica o l'efecte illa de calor en els espais urbans.
Xavier Rico Miró ja ha començat a treballar aquests conceptes un cop va finalitzar el curs al juliol. «En un projecte que ja incorporava els SUDS hi vam introduir un major rigor amb un experiment que, encara que finalment no es va aplicar, va ser molt interessant: mesurar el paràmetre de massa forestal o de verd. A partir d'una sèrie d'imatges, la intel·ligència artificial va calcular els indicadors de millora d'Índex de Vegetació de Diferència Normalitzada d'aquesta massa forestal», comparteix.
Mar Pérez va ser la ponent encarregada d'explicar com les condicions ambientals estan estretament vinculades a l'accessibilitat i al confort que l'espai públic genera en els vianants.
Sobre les solucions basades en la naturalesa, les defineix com a sistemes constructius que integren el verd per poder aconseguir una connectivitat ecològica i social i una mitigació dels efectes del canvi climàtic. Per exemple, la connexió de dues zones verdes mitjançant un sistema de transport d'aigua protegit amb ombra per preservar la vegetació i al qual se li procurin les condicions necessàries perquè sigui resilient.
«Aquesta connectivitat ecològica genera, d'una banda, una connectivitat social i, alhora, és un sistema de transport d'aigua que rebaixa les temperatures superficials mitjançant la infiltració. A més, en cas d'inundacions, permet transportar l'aigua i conduir-la a un dipòsit on s'aprofita per mitigar la sequera», detalla.
Hi ha diverses variables que milloren l'habitabilitat dels espais públics; paràmetres tèrmics, lumínics, acústics i de qualitat de l'aire, tots ells mesurables amb eines com el permeàmetre i les càmeres termogràfiques.
Diferents tipus de confort urbà
Hi ha diverses variables que milloren l'habitabilitat dels espais públics; paràmetres tèrmics, lumínics, acústics i de qualitat de l'aire, tots ells mesurables amb eines com el permeàmetre i les càmeres termogràfiques.
Per conèixer l'estat de les ciutats, hi ha tecnologies a escala macro i micro que diagnostiquen quins sistemes constructius són més eficients per reduir les temperatures superficials, millorar la conductivitat, infiltració o captació hídriques.
Pel que fa a les solucions, Pérez explica que molts municipis estan estudiant com reduir els efectes del canvi climàtic, estretament relacionats amb el confort, com la disminució de les temperatures de les ciutats o la mitigació de les inundacions, adaptant-les a escenaris com el canvi dels paràmetres pluvials.
«A Barcelona, per exemple, es capta aigua més enllà de la freàtica. Molts municipis treballen per poder convertir l'espai públic en un captador i gestor de recursos perquè la ciutadania d'avui i de demà puguin viure en un espai confortable, on es pugui respirar i que sigui habitable i sostenible», apunta.
Reflexions finals sobre el present i el futur de l'espai públic
Totes aquestes perspectives apunten cap a una conclusió: l'urbanisme públic és un espai dinàmic.
«L'urbanisme ha de contemplar que la ciutat canvia i, per tant, ens obliga a fer un seguiment de les condicions i disseny de l'espai públic, no des de la urbanització i construcció, sinó des de la comprensió de com aquestes mesures es comporten en el temps i com les persones van utilitzant aquest espai. Aquest és un dels nostres grans dilemes perquè la gestió de la ciutat tradicionalment no contempla aquests aspectes. Tal com diu l'especialista en espai públic Jan Gehl, 'mesura el que importa'», remarca Mayorga.
«L'urbanisme ha de contemplar que la ciutat canvia i obliga a fer un seguiment de les condicions i disseny de l'espai públic, no des de la urbanització i construcció, sinó des de la comprensió de com les persones van utilitzant aquest espai».
L'arquitecte incideix en aquesta necessitat de fer més pedagogia de l'espai perquè si volem ciutats més habitables necessitem que les persones les percebin com a tal, compartint informació intel·ligible i accessible per al conjunt de la ciutadania. Al capdavall, tal com afirma l'arquitecte, «els projectes són per a la gent i són de la ciutat».
I, com resumeix Xavier Rico Miró: concebre l'espai públic com un conjunt, no simplement una pell, que integra una escala humana, verda, saludable i sostenible.
Lucía Burbano
Redacció Escola Sert