REGENERATIU I DE PROXIMITAT, AIXÍ HA DE SER L'ESPAI PÚBLIC

Vers una ciutat que cuidem i ens cuida

Sota aquesta premissa, els arquitectes María Pía Fontana i Miguel Mayorga van introduir fa més d'un lustre, molt abans de la pandèmia, el concepte de Care City (la ciutat que cuidem i que ens cuida), noció per afrontar la complexitat urbana anant més enllà del zoning i la mirada estàtica a l'urbanisme.

Una mirada que ha anat evolucionant fins sintetitzar-se en quatre components que interactuen:

• El policentrisme per a una ciutat més equilibrada
• La urbanitat per a uns espais i edificis més humanitzats
• La biodiversitat, per a uns entorns més saludables i accessibles al verd
• I la proximitat, per a una ciutat que satisfà la quotidianitat

Aquest últim concepte integra la proposta del curs Disseny de l'espai públic: nous enfocaments i instruments, que tots dos arquitectes han dirigit a l'Escola d'Estiu, i que ha comptat amb la participació de ponents experts en diferents camps que exemplifiquen la necessitat d'ajuntar diferents mirades per resoldre la complexitat a la qual s'enfronta l'urbanisme contemporani.

Xavier de Cáceres, alumne del curs i arquitecte que gestiona i redacta projectes i realitza el seguiment d'obres d'espai públic i equipaments a l'ajuntament de Sant Cugat del Vallès, resumeix que el concepte de proximitat plantejat és aquell que prioritza l'escala humana i que promou la interacció i el confort de les persones.

«Com millor es configuri l'espai públic, major serà el sentit de pertinença de veïns i usuaris. En cas contrari, aquest sentiment mai no existirà. La idea de a qui pertany aquest espai és molt important, quelcom que s'estableix en definir-se les prioritats. En aquest sentit, el 'com' és, sovint, tan o més important que el 'què'», reflexiona.

Regenerar mitjançant infraestructures verdes i blaves

Aquí és especialment rellevant l'experiència professional de l'arquitecta Lola Domènech, onent d'aquest curs i que fa gairebé vint anys va començar a investigar i a implementar solucions com els paviments drenants.

Primer va ser en el projecte de restauració, consolidació i adequació del Fòrum romà d'Empúries, realitzat entre 2007 i 2009, on era imperatiu evitar que l'aigua s'estanqués per protegir el patrimoni arqueològic. Més endavant, al Passeig de Sant Joan de Barcelona (2012-2014), l'arquitecta va utilitzar paviments mixtos per reproduir l'atmosfera de confort ambiental del Parc de la Ciutadella, on acaba aquest passeig.

Actualment, Domènech forma part de l'equip interdisciplinar km-ZERO, encarregat de recuperar la identitat de Les Rambles, un dels eixos cívics més importants de la ciutat a escala barri, ciutat i a nivell internacional.

«Les Rambles compta amb un patrimoni arquitectònic i vegetal molt ric, amb espècies d'arbres protegits i catalogats que daten del 1800 i els primers exemplars dels quals es van portar del parc de la Devesa de Girona. Més que un carrer, la definiria com una seqüència d'espais», explica l'arquitecta.

Malgrat l'elevada densitat d'usos i l'afluència de vianants locals i visitants, Domènech assenyala una curiositat en com transiten i circulen per Les Rambles aquestes dues categories de vianants: els locals ho fan en sentit transversal i els visitants, longitudinal.

Aquesta particularitat va ser documentada per un altre ponent del curs, el fotògraf Josep Maria de Llobet, en el seu proyecte La Rambla, realitzat durant el confinament obligat durant la pandèmia.. 

A la seva pàgina web explica que ha fotografiat la Rambla «des de cadascun dels carrers que hi desemboquen, de manera que sempre veiem un fragment emmarcat per les parets d'aquests carrers estrets, tal com la perceben els veïns quan s'hi acosten. La Rambla apareix així al final del trajecte, buida, com un somni. Se'ns presenta com una oportunitat».

Per Llobet, la fotografia és capaç de transmetre idees en un instant «gràcies a la seva visualització immediata, que permet entendre conceptes com l'impacte que té l'arquitectura, sense necessitat de realitzar una lectura sobre aquella idea», reflexiona.

Continuant amb Les Rambles, Domènech comparteix que el projecte de kmZERO considera tots els condicionants i preexistències, posant en valor les façanes o el patrimoni arquitectònic i el vegetal i l'activitat socioeconòmica que, en els últims anys, ha experimentat una degradació evident i que el projecte cerca revertir.

Pel que fa a la infraestructura verda, s'han trasplantat aquells arbres que mostraven símptomes d'asfíxia perquè disposin de més espai. També ha creat dues noves zones verdes al final del passeig, eliminant la segregació que creaven parterres elevats infrautilitzats.

«Un dels nostres objectius és recuperar el caràcter identitari de Les Rambles i el valor que té aquest espai urbà per als barcelonins d'una forma que sigui compatible amb les persones que ens visiten. El que fa un dissenyador urbà és millorar les condicions d'un espai i, en el cas d'aquest projecte, volem convertir-lo en un eix prioritàriament per a vianants, ampliant el passeig i les voreres», apunta.

Fent èmfasi en aquesta idea de restablir vincles que ja existien, però que, per diferents circumstàncies, s'han modificat amb el pas del temps, Xavier de Cáceres també associa el concepte de regeneració urbana a la recuperació de dinàmiques passades lligades a la centralitat de les persones.

«En la meva opinió, es refereix al plantejament que ens hem de fer sobre si l'escala de valors que teníem abans és aplicable al 2025 i al 2030 i que necessita d'un enfocament valent per part de tècnics i polítics», indica.

Mesurar el visible i l'invisible, topologia i morfologia

L'enfocament sobre les ciutats ha de ser transversal i per tenir la màxima informació al respecte, necessita mesurar-se. Per això, tant en la seva pràctica professional com docent, Mayorga + Fontana introdueixen dues mirades, la física o morfològica i la topològica o relacional i perceptiva, com a marcs de mesurament i com a eines indispensables en aquest nou urbanisme regeneratiu.

«La topologia és una aproximació metodològica que s'utilitza molt en el camp de la matemàtica, l'enginyeria i la termodinàmica, models de fluxos i relacions ambientals, econòmiques o socials que de vegades són intangibles, com l'efecte illa de calor que genera un carrer que no és permeable i no té ombra», exemplifica María Pía Fontana.

D'altra banda, la morfològica té a veure amb el mesurament del físic, com l'amplada dels carrers o l'alçada dels edificis, etc. «A nivell professional, la integració de les dues aproximacions, ens permet un urbanisme més verificat, amb una millor presa de decisions, que fa que ens plantegem les condicions i criteris d'un projecte», afegeix Miguel Mayorga.

Per a Lola Domènech, la recollida de dades o el treball de camp és un procés indispensable de qualsevol projecte, sobretot en la fase inicial d'anàlisi.

«Consisteix en una observació profunda del lloc a diferents hores, moments i circumstàncies, parlar amb les persones que viuen i passegen perquè ens comparteixin els seus punts de vista, a més de amb els tècnics municipals i altres professionals», explica.

De l'observació també parteix la fotografia com a mirada i eina que plasma diferents realitats socials. En el seu cas, de Llobet es fixa en els símptomes que expressa el paisatge urbà, el carrer i la ciutat i que li permeten «explicar determinades realitats, canvis o crisis que ens afecten com a ciutadans», assenyala.

D'entre els seus projectes, Blank retrata l'impacte que va tenir la crisi bancària, quan les sucursals que van tancar les seves oficines van pintar els seus vidres de blanc. Aquesta alteració «va establir un canvi en el paisatge pel qual transitàvem. Per a mi, va ser un símptoma claríssim que, des de la meva posició, em va permetre explicitar unes realitats o uns canvis que afecten el nostre hàbitat», exposa.

Allò social i l'entorn com a epicentre de l'espai públic

Lola Domènech recorda que l'objectiu d'arquitectes i urbanistes és el de projectar per millorar la qualitat de vida de les persones i que, per tant, el disseny de l'espai públic ha de considerar els aspectes socials i socioeconòmics lligats a aquest entorn, a més del context, les preexistències i els elements mediambientals.

«Ser sostenible avui dia és ser-ho, no només territorialment o paisatgísticament, sinó socialment, ja que els usuaris dels espais públics mereixen ser ben acollits pels espais que dissenyem», reivindica.

Per a Mayorga + Fontana, projectar i treballar amb l'existent és l'«únic camí possible». Equival, a més, al coneixement i respecte de l'entorn social i dels costums de les persones que habiten aquells espais.

Els arquitectes rebutgen parlar d'elements i sistemes aïllats, carrers, edificis, espais públics. Sinó de sistemes complexos, «de coses i relacions entre coses», on cadascun dels elements que configuren les ciutats a diferents escales estan connectats entre si, es retroalimenten i interactuen per, o bé potenciar les qualitats esmentades i cuidar-nos o, per contra, redirigir aquells aspectes que van en contra no només de l'ésser humà sinó de l'entorn en totes les seves dimensions.

Lucía Burbano
Redacció Escola Sert