Erik Harley: «Hi ha un públic enorme que vol entendre com funcionen les ciutats i qui pren les decisions»

Conegut per ser el creador del pormishuevismo, quan l’Erik explica, en persona o a les xarxes, els projectes estrella de la «hipertròfia urbanística d’Espanya», utilitza l’humor i la sàtira perquè el missatge arribi al receptor sense filtres i el riure doni pas a la reflexió.

Més enllà d’aquesta faceta més visible, la seva tasca divulgadora no té límits formals: el director d’Oficina Periferia ha publicat cinc llibres, col·labora amb mitjans de comunicació i dona conferències per tot el territori. Una de les veus, sense dubte, més interessants per entendre la ciutat a partir d’un discurs basat en el pensament crític que articula des de la intel·ligència, les dades i la comunicació.

[P] Inicialment, vas formar-te en comissariat i gestió d’exposicions, i en Belles Arts. En quin moment i perquè t’interesses pels estudis urbans?


[R] Va arribar de manera bastant orgànica. Quan estudies Belles Arts i et formes en comissariat, acabes preguntant-te on s'exposa l'art, qui hi té accés i per quin motiu certes parts d'un museu existeixen i d'altres no. Amb les ciutats passa el mateix. La perifèria és el primer lloc on les decisions polítiques i econòmiques es fan visibles sense filtre. Vaig fer el postgrau en Estudis Urbans perquè volia eines per entendre allò que ja intuïa visualment. No va ser un canvi de tema, va ser baixar una capa més en el mateix interès.

[P] Encara et dediques al comissariat i a l’art?



[R] M'agrada pensar que sí. De manera menys explícita, però sí. El que faig ara és, en el fons, una forma de comissariat expandit: seleccionar casos, construir relats, decidir en quin ordre presentes els objectes; en aquest cas, edificis i espais públics. La diferència és que l'espai expositiu és ara una pantalla o un carrer. No ho visc com una pèrdua, sinó com un canvi de suport. I un suport, tot sigui dit, amb molt més abast que una sala.

[P] Potser el teu vessant menys mediàtic és el de conferenciant. De quins temes parles?

[R] En contextos acadèmics i professionals intento aprofundir en la dimensió estructural del problema: com es financen les obres públiques, per quins motius les administracions trien determinats perfils d'arquitecte, de quina manera la comunicació urbana és una eina política i no només estètica. He pogut parlar d'això a l’ETSAB, al Reina Sofía, al Guggenheim, a diverses escoles d'arquitectura.

L’any passat vaig fer la conferència inaugural de l'assemblea de l'ASINEA, a Mèxic, davant del conjunt de les escoles d'arquitectura del país. No ho dic com a mèrit, sinó perquè em sembla rellevant: vol dir que aquesta conversa interessa fora de l'entorn estrictament divulgatiu i que el pont entre el rigor acadèmic i el llenguatge popular es pot construir si hi posem una mica de cura i temps. Crec que és precisament aquí on s'ha de jugar.


[P] El teu cinquè llibre, Pormishuevismo. Rotondas & mamotretos (Anaya Touring, 2025) és un recull del fenomen de les rotondes espanyoles. Són el millor exemple de storytelling local o de mala praxi?



[R] Ambdues coses alhora, i això és el que les fa tan fascinants. Una rotonda pormishuevista no és mai un accident: és la materialització d'una decisió política, d'un pressupost aprovat, d'algú que va cobrar, d'una inauguració amb autoritats... Tenen una lògica narrativa perfecta. El problema és que aquella narrativa sol ser la del malgasto i la impunitat, no la de la qualitat urbana i les responsabilitats. Que alhora generin identitat local és un efecte secundari, un plus. A mi em resulta entranyable, sempre que això no m'obligui a ignorar el cost. Un cost que, en aquestes coses, hem de recordar que l'acabem pagant entre tots.

[P] També organitzes visites per ciutats com Barcelona, Madrid, Sevilla o València per ensenyar exemples reals del pormishuevismo i explicar el seu context polític, econòmic i social. Per què has escollit fer-ho des de l’humor i la sàtira?



[R] Si expliques que un edifici buit va costar quaranta milions d'euros amb cara de tragèdia, la gent s'enfada, es defensa. Si ho expliques amb la mateixa dada, però amb la distància seca del desencant, la gent riu i tot seguit es pregunta per què riu. Aquell instant és el que m'interessa: la interrupció. La sàtira obre una escletxa per on pot entrar la pregunta política. No és un mètode que hagi inventat jo. L'humor no sempre busca suavitzar el missatge, sinó fer-lo arribar sencer.

[P] Què vols que la gent aprengui als teus tours?


[R] Fonamentalment, que l'espai públic no és neutre. Que cada decisió urbanística té un autor, un beneficiari i un cost. I que tenir criteri per llegir la ciutat no és un privilegi de qui té la carrera d'arquitectura: és una competència democràtica bàsica. Si algú surt d'una ruta i la propera vegada que passa per davant d'un edifici es pregunta «qui va decidir construir això? Per al benefici de qui?», la ruta ha complert la seva funció. Llegir la ciutat és, al cap i a la fi, llegir el poder.

[P] I al revés. Hi ha algun projecte urbà o arquitectònic recent que et sembli exemplar?

[R] Per exemple, la recuperació de l'espai públic per al vianant a Barcelona (les Superilles, els eixos verds de l'Eixample, la pacificació de carrers sencers) em sembla una de les apostes urbanes més valentes que s'han fet a Espanya en dècades. Recuperar milions de metres quadrats que durant anys havíem regalat al cotxe sense discutir-ho és, en si mateix, una millora urbana notable. I funciona: hi ha menys soroll, menys contaminació, més vida al carrer. 

Ara bé, seria deshonest deixar-ho aquí. La conversió en zona de vianants no és un procés aïllat: quan millores un carrer, també en revalores els baixos i els pisos, i si no l'acompanyes de polítiques d'habitatge i de comerç de proximitat, plans d'usos, el que has fet és accelerar la gentrificació amb molt bon gust paisatgístic. El veí que aplaudia l'eix verd pot acabar fora del barri tres anys després. Això no és un argument contra convertir en zona de vianants; és un argument a favor de fer-ho bé. 

El bon urbanisme no s'acaba al carrer. I justament per això el poso com a exemple: perquè és un projecte prou bo per a merèixer que li exigim més. Criticar no és parlar malament; és generar pensament crític. Que és diferent. Si com a divulgadors només assenyalem virtuts, ens aboquem a la lloança constant. Si, en canvi, només assenyalem desastres, alimentem el cinisme, i el cinisme tampoc ha construït mai res. 

El que toca és assenyalar el que es fa bé amb la mateixa contundència amb què assenyalem el que es fa malament.


[P] La corrupció econòmica, l’especulació constructiva i la destrucció del territori semblen ser una constant a les diferents capes de l’administració. S’ha cronificat?

La paraula «cronificat» és exacta i és incòmoda. És un sistema amb lògica pròpia, amb incentius establerts i amb actors que saben perfectament què fan. El problema és la impunitat. Vivim en un moment en què qui incompleix les normes urbanístiques és sovint el mateix agent que les hauria d'aplicar. 

Mentre no hi hagi costos reals per a qui pren aquelles decisions (i per «costos reals» entenc responsabilitat penal, no multes que es recorren durant deu anys) l'estructura es reproduirà. Crec que defensar això és necessari en un estat democràtic com suposadament és el nostre. 


[P] Les teves col·laboracions en mitjans com RNE, Ràdio 4, Catalunya Ràdio o La Sexta denuncien, precisament, aquesta forma de gestió o temes com la gentrificació o els efectes del turisme massiu. Com poden erradicar-se?  



[R] Ui, «erradicar» és massa optimista com a horitzó immediat. El que sí que crec possible és elevar el cost polític d'aquestes pràctiques: que l'opinió pública les reconegui, les nomeni i les associï a responsables concrets ja passa. La divulgació hi ha tingut un paper important, però limitat: jo puc explicar per quins motius la gentrificació és un problema estructural i no una dinàmica natural del mercat, però la solució l'han d'aportar els instruments de govern i la pressió ciutadana organitzada. El que sí tinc clar és que aquesta feina, la de divulgar, no hauria de ser tèbia. Si et dediques a explicar la ciutat i no et mulles, estàs decorant el problema, no assenyalant-lo. El meu paper és fer que mirar cap a un altre costat sigui més incòmode.

[P] La teva tasca comunicativa ha estat reconeguda per la revista AD (Divulgador de l’Any) i una nominació com a Divulgador Revelació per TikTok Espanya. Això vols dir que els missatges que transmets estan arribant als seus destinataris?

[R] Arriben a molta gent, sí. Si arriben a qui pot fer alguna cosa és una altra pregunta. Un premi de divulgació reconeix el format, no l'impacte real. Però potser el que més m'importa no és el reconeixement en si, sinó el que revela: que hi ha un públic enorme, molt més ampli que el sector professional, que vol entendre com funcionen les ciutats i qui en pren les decisions. Això no era evident fa deu anys. Que ara ho sigui, i que cada vegada més gent sàpiga identificar que les dinàmiques especulatives com el que són: el càncer de les ciutats, és el que a mi m'ocupa. La resta són titulars.

Lucía Burbano