Arquitectura i catàstrofes naturals: com preparar, resistir i recuperar el territori

L'arquitectura pot reduir l'impacte d'una catàstrofe natural en tres moments: abans, entenent el risc del lloc i projectant espais que deixin passar l'aigua; durant, avaluant els edificis danyats i dissenyant apuntalaments d'emergència, i després, reconstruint sense repetir els errors que van agreujar els danys. És la tesi que defensa l'arquitecte Roger Sauquet, que combina la recerca a la UPC amb la seva feina com a assessor dels Bombers de la Generalitat.

Durant la Sessió Sert Quan tot falla: l'arquitecte en l'emergència, Roger Sauquet Llonch, arquitecte doctor per la UPC, professor agregat de l'ETSAV i director del Centre de Recerca i Serveis per a l'Administració Local (CRAL), va explicar el paper que poden tenir els arquitectes en la gestió de catàstrofes naturals com grans riuades o incendis forestals.

Sauquet ha tornat a parlar amb Escola Sert per repassar el que va explicar llavors i el paper de la professió davant d'aquests esdeveniments. La seva llarga experiència en emergències el converteix en una veu autoritzada per parlar d'arquitectura en situacions extremes.

Des del 2012 col·labora amb els Bombers de la Generalitat com a assessor del comandament en estructures col·lapsades, dins del grup que des del 2020 es coneix com a Grup d'Estructures Col·lapsades (GREC). La seva feina allà és, en paraules seves, «d'anàlisi, diagnosi i disseny». Quan un incendi, un esfondrament o una altra catàstrofe colpeja un edifici, l'equip n'avalua l'estat i decideix quines parts s'han de desallotjar i quines es poden mantenir. Si cal, assessora també el desenrunament previ i dissenya els apuntalaments i el material que requereixen. Sauquet insisteix que no ho fa sol, sinó amb altres arquitectes, aparelladors i enginyers.

Un segon àmbit de la seva feina és la universitat. «Una part d'aquestes dades les estem utilitzant en diferents projectes de recerca», explica. Aquests projectes, finançats amb un ajut de la Fundació BBVA i un altre del Ministeri, se centren sobretot en la recuperació postcatàstrofe, el moment en què es decideix si un territori aprèn del que li ha passat o es limita a repetir-ho.

En la visió de Sauquet, l'arquitecte intervé en totes les etapes de la catàstrofe. Abans, comprenent el risc de la ciutat o de l'edifici que projecta i organitzant els espais perquè, si l'aigua entra, pugui circular sense causar danys greus. Durant, com va passar a Paiporta i a l'Horta Sud després de la dana d'octubre de 2024, avaluant els danys i organitzant els apuntalaments d'emergència. I després, en la reconstrucció.

Tres objectius per minimitzar els danys d'una inundació

Sauquet explica amb detall com ha de plantejar-se un arquitecte la resposta del seu projecte davant d'una catàstrofe natural, i ho ordena en tres objectius. «El primer objectiu és que no hi hagi víctimes, una cosa que depèn en bona mesura d'eines que no són pròpiament arquitectòniques, com els sistemes d'alerta i la pedagogia», destaca. El segon, que «la recuperació sigui econòmica, i en aquest terreny l'arquitectura té molt a dir». El tercer, el més difícil d'assolir segons Sauquet, és que l'impacte ambiental sigui el menor possible.

Quan la conversa entra en detalls, Sauquet llança una proposta molt suggeridora per a la professió: «Cada municipi ha de fixar les seves línies vermelles, és a dir, decidir quin grau d'inundabilitat està disposat a acceptar». Per arribar-hi, els responsables del projecte (no només els arquitectes) s'han de fer preguntes com aquestes: «Accepta que se li inundi el pavelló, sí o no? Accepta que se li inundi un hospital? Una casa?».

Respondre aquestes preguntes, continua Sauquet, implica analitzar amb precisió «el calat i la velocitat de l'aigua i localitzar les zones on hi ha risc estructural». A més, assenyala l'assessor del GREC, «si es detecten zones on, per exemple, no hi ha perill d'inundació, s'hi poden construir edificis que serveixin de refugi».

El ponent de la Sessió Sert recorda que en bona part de les inundacions recents la gent va salvar la vida pujant al primer o al segon pis. En els punts de més risc, en canvi, caldria plantejar-se una retirada progressiva de les construccions que ocupen les lleres. I aquí rebaixa el dramatisme quan se li pregunta per la situació a Catalunya: «No són gaires; sembla que siguin molts, però no ho són».

Deixar passar l'aigua: decisions de projecte en zones inundables

Algunes de les decisions que defensa a l'hora de plantejar un projecte són d'una senzillesa gairebé desconcertant:

• Decidir què va a la planta baixa. «Una primera decisió és determinar què es pot ubicar a la planta baixa», assenyala Sauquet. Segons ell, «no s'haurien de permetre habitatges que ocupin únicament aquest nivell, perquè qui hi dorm pot quedar atrapat», i «convé evitar-hi els usos la recuperació dels quals resulta molt costosa».
• Fer espai a l'aigua a la ciutat. La segona decisió és, segons l'entrevistat, «fer espai a l'aigua dins de la mateixa trama urbana, mitjançant canals oberts, sistemes de drenatge sostenible i la separació de les aigües pluvials i les fecals».

Les imatges de plantes subterrànies (aparcaments, centres comercials, soterranis…) han estat habituals en les inundacions recents. Tot apunta que construir sota rasant no és gaire recomanable, però Sauquet assenyala que hi ha un debat obert sobre els soterranis: «si els soterranis, que en principi haurien de ser espais força buits, juguen a favor o en contra davant d'una inundació».

El que hi ha al darrere de totes aquestes mesures és el que Sauquet anomena una mirada «freda», capaç d'examinar edifici per edifici què li passa, amb quines intervencions es pot mitigar el dany i en quins terminis es pot adaptar, perquè la postcatàstrofe es resolgui de pressa i sense grans costos.

La lliçó d'Alcanar: quan les solucions individuals agreugen el problema

Els aiguats que va patir Alcanar (Montsià) el 2021 i el 2023 serveixen a Sauquet per il·lustrar com ha d'actuar un arquitecte davant d'una catàstrofe natural. Recorda que el 2023 va ploure una mica menys que el 2021, però els danys van ser iguals o més grans perquè molts propietaris havien aixecat murs per protegir les seves parcel·les periurbanes. Per què va passar amb menys cabal? Sauquet ho explica clar: «L'aigua baixa i, si no troba espai, el busca en un altre lloc».

Més enllà d'explicar el que va passar, Sauquet extreu d'Alcanar una lliçó clara: cal plantejar solucions de conjunt per evitar que les mesures individuals agreugin el problema.

Sauquet percep un interès creixent per aquestes qüestions entre els arquitectes amb qui tracta i veu aspectes positius en els projectes que s'estan pensant per al futur: «El risc durant molt de temps va ser una mera comprovació final en un projecte; ara comença a entendre's com un factor que ajuda a dissenyar millor».

En canvi, es mostra més preocupat per la planificació urbanística, on creu que «es paga la penyora de les inèrcies», i considera que «caldria revisar amb ull més crític el que ja està planificat».