Construcció de la nau de la fàbrica Floris i Busquets de Canet de Mar, c. 1914-1916. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 2718)
Els arxius que guarden la memòria de l'arquitectura catalana
Un tresor de milions de documents sobre arquitectura catalana dels últims dos segles. És el ric patrimoni arquitectònic i cultural que custodien l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) i l'Arxiu General de la Diputació de Barcelona (AGDB). Els seus responsables, Andreu Carrascal i Jordi Vilamala, ens expliquen què guarden i per què són tan interessants per a arquitectes, estudiants i investigadors.
Tots els arquitectes saben que darrere de cada projecte hi ha un procés (encàrrecs, esbossos descartats, pressupostos, correspondència amb industrials, permisos municipals) que, per als futurs professionals, pot ser un testimoni únic que els ajudi en la seva feina. Moltes vegades aquests documents no han sobreviscut al final d'un projecte, però dues institucions molt properes guarden fons amb materials de gran valor: l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) i l'Arxiu General de la Diputació de Barcelona (AGDB).
En l'any en què Barcelona és la capital mundial de l'arquitectura, ambdues institucions han reforçat la seva feina de digitalització i difusió. Hem parlat amb Andreu Carrascal, arxiver del COAC, i amb Jordi Vilamala, cap de l'Oficina d'Arxiu i Gestió Documental de la Diputació de Barcelona, per entendre què guarden exactament els seus fons i per què haurien d'interessar a qualsevol professional o estudiant d'arquitectura.
Aquests dos arxius custodien diversos milions de documents (plànols, fotografies, expedients d'obra, memòries tècniques) que cobreixen gairebé dos segles d'arquitectura catalana, des dels primers projectes del segle XIX fins a encàrrecs pràcticament actuals.
El COAC posseeix un arxiu que pot considerar-se entre els cinc o sis arxius d'arquitectura més rellevants d'Europa, en una posició comparable a la del RIBA britànic.
Obres de reconstrucció del pont del Diable, 1961. Autoria desconeguda. Col·lecció Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (CAT AGDB R. 176921)
Dos arxius, dues lògiques de conservació
La diferència entre ambdós fons no és només d'origen, sinó de naturalesa. L'AGDB va néixer el 1820, quan Francesc Quintana va ser nomenat primer arxiver de la Diputació, i des de llavors ha acumulat la documentació d'una institució pública: actes, expedients d'obra pública, projectes dels grans equipaments provincials.
La col·lecció del Catàleg Monumental del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) és l'embrió de l'actual Servei de Patrimoni de la Diputació (SPAL). Avui l'AGDB gestiona 43 fons d'arxiu, deu col·leccions especialitzades, més de 300.000 fotografies, 87 TB de documentació digitalitzada i setze quilòmetres de documentació en paper.
Per la seva banda, l'arxiu del COAC és de naturalesa privada i professional: aplega els fons personals de despatxos d'arquitectes. Carrascal explica la diferència amb un exemple molt concret. Un arxiu públic, diu, té «moltíssima quantitat» de documentació perquè conserva les llicències d'obra de tots els edificis de la ciutat, però l'ajuntament només exigeix plantes, façana i poc més.
L'arxiu d'un despatx, en canvi, comenta Carrascal, «conserva tot el procés: des de la primera carta d'un client fins al lliurament de l'obra, passant per projectes descartats, factures d'industrials o catàlegs de materials».
Per això, tot i que el COAC custodia «només» 216 fons, Carrascal sosté que en termes de qualitat documental «no hi ha cap arxiu d'arquitectura equivalent a tota la península», i que a escala europea el COAC s'ha de situar entre els cinc o sis arxius d'arquitectura més rellevants, en una posició comparable a la del Royal Institute of British Architects (RIBA) britànic.
«El Catàleg Monumental de la Diputació de Barcelona documenta edificis i monuments de tot Catalunya, incloent-hi alguns que avui han desaparegut»
Construcció de les Llars Mundet, c. 1955. Autoria: Joan Francès Estorch. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 18014)
El Catàleg Monumental: el patrimoni català fotografiat entre 1915 i 1980
Un dels punts més destacats de la Diputació de Barcelona és el Catàleg Monumental, dirigit inicialment per Jeroni Martorell i Terrats. Vilamala destaca que «es tracta d'una iniciativa pionera a escala estatal, concebuda amb la voluntat d'inventariar, estudiar i protegir el patrimoni arquitectònic de manera integral i metòdica».
El Catàleg Monumental va ser elaborat entre 1915 i 1980, aplega més de 94.000 documents, principalment fotografies, però també dibuixos, gravats i material imprès, organitzats en fitxes territorials per municipi i edifici, a més d'una secció temàtica dedicada a les arts aplicades a l'arquitectura: escultura, orfebreria, elements metàl·lics, tèxtils.
Vilamala també subratlla que la singularitat d'aquesta col·lecció rau, en una part important, en el fet que documenta edificis i monuments de tot Catalunya, «incloent-hi alguns que avui han desaparegut o han estat profundament transformats». El Catàleg, explica, «esdevé no només un instrument de catalogació, sinó també un testimoni històric insubstituïble per a la reconstrucció de l'estat i l'evolució del patrimoni arquitectònic al llarg del segle XX».
Juntament amb el Catàleg, l'AGDB conserva altres fons d'interès directe per a l'arquitectura: el fons 101 de la pròpia Diputació i el 105 de la Mancomunitat de Catalunya. Aquests dos fons inclouen la documentació de projectes com la Casa de Maternitat, l'Escola Industrial o les Llars Mundet, a més del fons personal de Jeroni Martorell.
En total, els fons 101 i 105 compten amb més de 7.000 documents; i diversos fons fotogràfics, com els de Narcís Ricart i Baguer, Frederic Juandó Alegret, i Antoni Gallardo i Garriga. Aquestes imatges són perfectes per conèixer edificis i paisatges, tant urbans com rurals, de la província de Barcelona entre 1905 i 1960.
Així mateix, Vilamala assenyala una font menys evident però molt reveladora per a historiadors de l'arquitectura: els permisos d'obra vinculats a les carreteres de titularitat provincial, que documenten construccions privades, moltes avui desaparegudes, al llarg de les vies gestionades per la Diputació.
«L'obertura d'aquests fons a la ciutadania no és només un exercici de transparència, sinó també una aposta per democratitzar el coneixement»
Vista exterior del pavelló de lactància, c. 1925. Autoria desconeguda. Fons: Diputació de Barcelona. (CAT AGDB R. 50300)
El COAC: de l'eclecticisme a l'Escola de Barcelona
Si l'AGDB ofereix la mirada institucional sobre el territori, l'arxiu del COAC permet reconstruir, despatx a despatx, l'evolució de l'arquitectura catalana. «Pots veure edificis que són puntals d'aquesta disciplina aquí», assenyala Carrascal.
El responsable de l'arxiu del COAC destaca obres com el seminari d'Elies Rogent i la documentació de l'Exposició Universal de 1888. En el seu repàs, Carrascal explica que també compten amb documentació de projectes de Josep Domènech i Estapà (juntament amb Enric Sagnier en alguns casos, com el Palau de Justícia) com la presó Model, l'Hospital Clínic, o de Lluís Domènech i Montaner, com el Palau de la Música i l'Hospital de Sant Pau. En tots ells es troben estils arquitectònics que van de l'eclecticisme al modernisme, per citar-ne només dos exemples.
El recorregut pel material disponible en aquest fons continua amb el noucentisme dels germans Puig Gairalt, el racionalisme del GATCPAC (amb arquitectes com Bonet Castellana, Torres Clavé, Illescas o Rodríguez Arias) i arriba fins a l'anomenada Escola de Barcelona, representada en fons com el de MBM (Bohigas, Martorell, Mackay), Cantallops o Elias Torres.
L'arxiu conserva també materials d'arquitectes no catalans que van decidir dipositar-hi el seu llegat, com el madrileny Fernando Higueras, o fons atípics com el de John Turner, urbanista pioner en l'estudi de l'autoconstrucció a Sud-amèrica, o el de Xavier Valls, arquitecte municipal de Santa Coloma de Gramenet vinculat a l'urbanisme participatiu. Completen el fons dos arxius fotogràfics centrats en arquitectura: el d'Oriol Maspons i el de Lluís Casals, hereu de la mirada de Català-Roca.
«La pròxima revolució arribarà amb la intel·ligència artificial aplicada a la recuperació i distribució d'informació patrimonial»
Projecte del Real Politécnico Hispano-Americano per a actes acadèmics, 1929. Autoria: Joan Rubió i Bellver. Fons: Diputació de Barcelona (CAT AGDB R. 3706)
Un patrimoni documental al servei d'arquitectes i estudiants
Més enllà del seu valor històric, ambdós arxius tenen una utilitat molt concreta per a qui exerceix avui la professió. Vilamala ho explica amb claredat: «aquesta documentació inclou fotografies, plànols, informes tècnics i expedients que permeten reconstruir amb precisió l'evolució constructiva i formal dels immobles». Tot aquest coneixement pot resultar determinant per fonamentar criteris d'intervenció rigorosos en projectes de rehabilitació o restauració.
Al COAC, Carrascal explica que el perfil d'usuaris inclou arquitectes en actiu que necessiten revisar un projecte propi del despatx, estudiants i doctorands que estudien l'obra d'un autor concret, i també ciutadania sense vincle professional amb l'arquitectura que busca, per exemple, certificar l'estat original del seu habitatge.
A més, ambdues institucions han avançat en accessibilitat digital. L'AGDB ofereix consultar part del seu fons a l'Arxiu General en línia i del catàleg de la seva Biblioteca de Reserva.
En aquesta línia, el COAC treballa en un nou gestor de bases de dades que facilitarà la consulta remota dels seus fons. A més, Carrascal resumeix el canvi de paradigma que ha viscut la professió d'arxiver en els últims anys: «de les fitxes de paper descrites a llapis s'ha passat a bases de dades que permeten consultar un document en línia des de casa». La pròxima revolució, apunta, «arribarà amb la intel·ligència artificial aplicada a la recuperació i distribució d'informació patrimonial».
Com resumeix Carrascal, la funció d'un arxiu «no és tant guardar, sinó preservar i difondre el material». Vilamala té una visió similar en assenyalar que l'obertura d'aquests fons a la ciutadania «no és només un exercici de transparència, sinó també una aposta per democratitzar el coneixement».
Per a qui estudia o exerceix l'arquitectura, ambdós arxius representen una font primària encara poc explotada: el lloc on consultar, abans d'intervenir sobre un edifici, com va ser concebut, construït i transformat al llarg de la seva història.