Aigües grises i pluvials en edificis: normativa, disseny i instal·lació

L’aigua és un bé essencial i un dret humà fonamental, però també un recurs natural cada cop més preuat: la seva disponibilitat es veu constantment amenaçada. L’actual context de canvi climàtic i els episodis recurrents de sequera a Catalunya han deixat de ser una preocupació únicament mediambiental per transformar-se en un repte estructural que exigeix una gestió més responsable i sostenible d’aquest recurs. 

En aquest context, diversos municipis catalans comencen a regularitzar l’ús i consum de l’aigua. Les noves ordenances municipals d’estalvi d’aigua a Barcelona i altres poblacions promouen la reutilització de les aigües grises i pluvials. És, en resum, una alternativa sostenible que s’ha transformat en una exigència normativa de gran importància a l’urbanisme i l’arquitectura.  

Quina normativa regula les aigües grises i pluvials a Catalunya?

En els darrers anys han aparegut diferents normatives, ordenances, normes UNE i Reials Decrets vinculats al sector de les instal·lacions d’aigua. «Malgrat això, el document que més afecta en el sector de l’edificació, el Codi Tècnic de l’Edificació (CTE), encara està pendent de modificació, almenys en els capítols referents a subministrament i evacuació d’aigua», ens explica Albert Soriano Rull, expert en instal·lacions hidrosanitàries. 

Segons ell, afrontar aquests canvis és essencial perquè el CTE condiciona la feina d'arquitectes, enginyers i també instal·ladors. En aquest sentit, les noves directrius incideixen en «l’estalvi i l’eficiència hídrica i energètica, la seguretat dels professionals i també la protecció i seguretat sanitària de l’aigua que se subministra pel consum humà, i la que es tracta per a la seva reutilització per a usos no  potables», afegeix. 

Unes noves pràctiques aplicades a la gestió de l’aigua que són ja comunes als Països Baixos, França i, ara, a Catalunya. Totes elles són claus per abordar els efectes derivats del canvi climàtic, la sequera i l’augment de població urbana. 

L'ordenança de Barcelona: obligacions per a edificis nous i rehabilitacions

Dins el marc de la 25a Assemblea General de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, es va presentar un nou model d'ordenança municipal que no només busca l'estalvi d’aigua, sinó que imposa criteris tècnics per a la implementació de tecnologies que garanteixin la seguretat sanitària i la protecció del medi urbà. 

Aquest model ja ha pres forma a la capital catalana, per exemple. El Ple de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat una ordenança que obliga a instal·lar sistemes de reutilització d'aigües grises en edificis d'obra nova o grans rehabilitacions de més de 16 habitatges. També s’aplica a hotels, indústries o equipaments amb consums iguals o superiors a 595 m3/any per a l’ompliment de cisternes o reg per degoteig. 

L’objectiu principal és reduir en un 33% el consum d’aigua potable en usos residencials, amb un estalvi potencial de 136.000 m³ anuals per a la ciutat i fins a 185 euros l'any per llar. 

Aigües grises vs. pluvials: orígens, usos i requisits tècnics

Per a l’Albert Soriano, la gestió i regulació d’aquests recursos hídrics alternatius exigeix diferenciar l'origen i el tractament de l’aigua. 

• Aigües grises o residuals: Provenen de dutxes, banys i rentamans. Tenen un alt potencial de reciclatge intern (per a cisternes de WC), però exclouen les aigües de cuina o rentavaixelles per la seva càrrega orgànica.

• Aigües pluvials: L’aigua de pluja recollida en entorns urbans és una font de gran qualitat. En països com el Regne Unit o França, s’utilitza amb èxit per a reg i usos domèstics no potables. S'estima que pot cobrir entre el 12% i el 100% de les necessitats d'aigua potable a una llar. 

L’aprofitament d’aigües grises o pluvials en un edifici exigeix planificar la instal·lació des del principi del projecte arquitectònic. Per exemple, «la xarxa de canonades ha de ser triplement separativa; és a dir, ha de poder conduir de manera independent aigües grises per una banda; aigües pluvials, per l’altre; i aigües negres- residuals per l’altre», explica el tècnic especialitzat. 

Per tant, aquesta feina de disseny arquitectònic s’ha d’executar prioritàriament a l’inici del projecte de sanejament i també a l’inici de l’execució de l’obra. A més, «resulta essencial la reserva de l’espai suficient per encabir l’equip de tractament i la resta de components que l’acompanyen com el grup de pressió, cloració complementària, etc.», afegeix. 

Albert Soriano recorda que «el pes dels dipòsits plens d’aigua i la dificultat tècnica d’adaptació dificulten la ubicació de les sales tècniques en les cobertes dels edificis» i que el més habitual és, doncs, reservar un espai suficient en la planta baixa o soterrani-pàrquing de l’edifici. Aquest espai ha d’incorporar «llum, desguàs, ventilació i, fins i tot, xarxa de dades, per tal de permetre un bon monitoratge de la instal·lació, en temps real i tenir unes proporcions suficients per permetre el manteniment en condicions adequades d’accessibilitat», puntualitza.

Formació per a arquitectes: com dominar les instal·lacions hídriques

Un dels errors més habituals que es cometen quan es projecten sistemes de reutilització d’aigües grises o pluvials en edificis és la manca de formació tècnica. «Les persones que intervenen en el projecte, la instal·lació o el manteniment no tenen una adequada formació i es produeixen encreuament de canonades, informació deficient als usuaris, errors en el manteniment i, fins i tot, projectes poc rigorosos en la descripció tècnica», opina. 

En aquest sentit, el nou curs de l’Escola Sert ofereix als professionals que volen liderar aquesta transició cap a una arquitectura hídrica circular l’oportunitat d’entendre i comprendre el nou marc normatiu. 

En finalitzar el programa, els alumnes seran capaços de «reconèixer i d’identificar tots els components d’una instal·lació de reutilització i aprofitament d’aigües grises i pluvials en un edifici» A més a més, coneixeran la normativa aplicable i hauran après també «com dimensionar el conjunt de la instal·lació», explica Soriano, docent responsable d’aquest nou curs. 

El principal objectiu d’aquest programa formatiu és que «els alumnes siguin capaços d’enfrontar-se a un projecte sense sentir-se incòmodes per manca de formació». Per això, s’aprofundirà en els criteris de disseny i dimensionat segons la nova normativa; la seguretat sanitària i en el manteniment de les instal·lacions d’aigües grises i pluvials en els edificis o sobre com s’han d’integrar arquitectònicament tots aquests dipòsits i sistemes de filtratge.

Dominar aquests sistemes no és una qüestió de sostenibilitat, sinó una competència indispensable per poder llicenciar qualsevol projecte de gran envergadura en el nou marc legal. De fet, Soriano creu que en el futur més immediat «haurà d’haver-hi una simbiosi ideal entre el professional i el recurs hídric o energètic, un encaix que trobi la seva zona de confort per mitjà del coneixement». 

Per ell, els professionals tenen «la responsabilitat de fer pedagogia i, per a poder fer-la, s’ha de tenir un coneixement consolidat».