Quan la teva professió salva vides: el paper de l'arquitectura en les catàstrofes naturals i humanitàries

Arquitectura humanitària: una disciplina que arriba tard?

L'arquitecte xilè Jorge Lobos, cofundador del col·lectiu Emergency Architecture & Human Rights (EAHR), fa anys que treballa als llocs on l'arquitectura és qüestió de vida o mort: zones de conflicte, camps de refugiats, ciutats que han sobreviscut a un terratrèmol —o que no ho han fet. El seu diagnòstic és incòmode: el problema no és la manca de recursos ni de tecnologia, sinó la manca de preparació de la pròpia professió.

L'organització, fundada el 2015 a Dinamarca, amb seus a Santiago de Xile i Roma, ha dut a terme projectes humanitaris a Europa, Àfrica, l'Orient Mitjà i Amèrica del Sud. Entre les seves actuacions més conegudes, el disseny d'una escola al camp de refugiats de Za'atari, a Jordània, construïda amb materials locals i amb la pròpia comunitat com a coautora.

Des d'Escola Sert parlem amb Lobos per entendre què pot fer l'arquitectura davant de les catàstrofes, per evitar-les i per fer-hi front.

Una visió crítica del paper actual de l'arquitectura

«Més del 80% de les tragèdies humanitàries són previsibles. No ocorren per sorpresa: ocorren perquè no existeix una resposta arquitectònica anticipada», apunta l'arquitecte xilè. Un punt de partida per millorar seria incorporar als plans urbanístics zones de protecció per a emergències i que les normes constructives s'actualitzin després d'un d'aquests episodis.

L'expert també recorda la població que viu en zones d'alt risc de catàstrofe natural: «hi ha 4.000 milions de sers humans que podrien beneficiar-se de solucions per part de l'arquitectura».

Lobos recorda un cas molt paradigmàtic: el de l'huracà Katrina, que va devastar Nova Orleans el 2005. «Allà es va establir per norma que tots els habitatges nous s'havien de construir amb la planta baixa elevada tres metres, reservant aquest espai per a aparcament i emmagatzematge», apunta el cofundador d'EAHR. Una mesura simple, però que pot marcar la diferència quan arribi el proper huracà.

En una escala més estratègica, projectes com el BIG U de Bjarke Ingels Group a Nova York —dissenyat com a resposta a les inundacions de l'huracà Sandy el 2012— demostren que arquitectura i urbanisme poden anticipar i mitigar catàstrofes futures. La barrera de defensa costanera que protegeix la punta sud de Manhattan ha inspirat plans similars a San Francisco i Miami. Són mostres clares de com incorporar l'arquitectura d'emergència a la planificació urbana resilient.

Lobos identifica quatre categories d'emergències en les quals l'arquitectura té molt a dir:

• els desastres naturals: terratrèmols, inundacions, incendis...
• les emergències produïdes per l'ésser humà: conflictes socials, guerres, genocidis...
• les crisis climàtiques, que defineix com «emergències naturals induïdes per l'home»
• les pandèmies, categoria en la qual fins al 2020, amb la COVID-19, va tornar a posar-se de plena actualitat.

Els arquitectes davant les emergències

Tot aquest panorama apunta a una transformació profunda del rol professional. Lobos parla d'almenys «tres nous perfils que l'arquitectura necessita assumir»:

• L'arquitecte com a constructor de democràcia, que incorpora la participació ciutadana al procés de disseny.
• L'arquitecte com a creador de col·lectivitat, que treballa amb sistemes oberts on la comunitat és coautora.
• L'arquitecte com a activista cultural, que s'implica en els processos socials des de dins.

Aquesta transformació exigeix també un canvi en l'ensenyament. «La formació especialitzada en arquitectura humanitària continua sent una raresa en els plans d'estudis», es lamenta l'arquitecte, i afegeix que «quan una ONG necessita construir una estructura en zones de conflicte, la feina acaba fent-la la infermera de torn o el recent graduat en dret que fa pràctiques a l'Àfrica».

Per adaptar-se a aquests contextos de crisi, cal repensar el paper del sector, segons explica Lobos, qui creu que «el desafiament és com movem l'arquitectura des de l'art cap a la sociologia sense perdre els valors de l'art».

L'arquitecte xilè també introdueix altres punts per a la reflexió crítica: «més del 94% dels arquitectes del planeta viuen concentrats als països més rics, a les ciutats més pròsperes i als barris més acomodats». Assenyala el cas del Txad: el 2014 només hi havia 12 arquitectes en un país de 12 milions d'habitants, i una desena d'aquests professionals pertanyien a organitzacions internacionals i podien marxar en qualsevol moment.

Per a Lobos, dades com aquesta assenyalen que «el coneixement acumulat durant segles de pràctica arquitectònica no arriba a qui més ho necessita».

Lobos considera que els problemes no se centren en la manca de diners o recursos, i recorda que per a moltes emergències s'han recollit fons suficients, com en el cas del tsunami del 2004 al sud-est asiàtic. En canvi, posa el focus en la «manca de preparació professional» i fa una crida a la consciència del sector: «els arquitectes no podem aïllar-nos del món en un moment en què hi ha guerra al Líban, Gaza, Iemen, l'Iran...».

Resposta immediata i planificació

Més enllà d'aquestes crides a una reflexió crítica, Lobos aporta la seva experiència sobre com l'arquitectura pot donar respostes a aquestes catàstrofes naturals i humanitàries. L'expert assenyala dos nivells de resposta:

• Resposta immediata: on cal desplegar estructures en poques hores per garantir la supervivència en les hores immediatament posteriors a la catàstrofe.
• Mitigació i reconstrucció: convé pensar els entorns d'emergència no com a solucions transitòries, sinó perquè la comunitat afectada recuperi la normalitat.

En la seva trajectòria, aquest arquitecte ha analitzat diverses catàstrofes de perfil divers, com el terratrèmol de L'Aquila a Itàlia (2009), l'erupció volcànica de Chaitén a Xile (2008), la guerra civil a Sri Lanka (1983-2009) i l'amenaça del canvi climàtic sobre les illes Maldives.

Lobos explica que «cada cas va revelar alguna cosa fonamental: les solucions purament tècniques fracassen si no s'entenen la geografia, la cultura i l'economia del lloc».

Per exemple, en el cas dels terratrèmols, considera fonamental una normativa arquitectònica el més actualitzada possible. Posa el citat exemple de L'Aquila: «va ser de grau 5,9 i va destruir gairebé tota la ciutat antiga, mentre que el sisme de Concepció (2010, Xile) va ser de grau 8 i va enderrocar molt pocs edificis en una ciutat de dos milions d'habitants, gràcies a la normativa sísmica».

Un altre àmbit en el qual incideix Lobos és el dels camps de refugiats. Dissenyats per durar mesos, es converteixen en realitat en ciutats de centenars de milers de persones durant anys. El fundador d'EAHR aporta una dada actualitzada: «la mitjana real de vida d'un camp de refugiats és de 17 anys, no els habituals set que citen moltes organitzacions. La dada puja pels camps palestins del Líban, Jordània o Síria, actius des de fa més de 80 anys».

«Amb 17 anys vivint en un camp de refugiats tens una generació educacional perduda», es lamenta. Per buscar solucions, la seva proposta és «tractar aquests espais des del principi com el que són: ciutats en potència que necessiten planificació urbana real». També considera que pot ajudar si es plantegen com una oportunitat per a les comunitats que els acullen: «podrien compartir les escoles, els hospitals i les infraestructures que es construeixen per als desplaçats».

Organitzacions que treballen en arquitectura d'emergència

L'arquitectura d'emergència no és només una idea: al marge de les grans organitzacions humanitàries internacionals o de la feina de Jorge Lobos i d'EAHR, hi ha entitats que la practiquen des de fa dècades en zones de conflicte, després de desastres naturals i en camps de refugiats d'arreu del món. Aquestes són algunes de les més actives:

• Shigeru Ban / Voluntary Architects' Network (VAN). L'arquitecte japonès Shigeru Ban, fundador de la Voluntary Architects' Network, fa més de tres dècades que aplica el seu coneixement de materials reciclables —especialment paper i cartró— per construir refugis d'alta qualitat i baix cost per a víctimes de desastres arreu del món. La seva feina en zones de desastre abasta més de 30 anys en països com el Japó, Turquia, l'Índia, Ruanda, Sri Lanka, la Xina, Haití i Nepal. El 2014 va rebre el Premi Pritzker precisament per aquest compromís.
• Architectes Sans Frontières International (ASF). Una xarxa col·laborativa d'ONG que agrupa més de 20 organitzacions independents. Opera en dues grans àrees: resposta a desastres i desenvolupament comunitari a llarg termini. Té capítols en desenes de països, inclosa Espanya, i treballa habitualment en coordinació amb UN-Habitat.
• Habitat for Humanity. Creada el 1976, treballa en més de 70 països i des de la seva fundació ha ajudat més de 29 milions de persones a accedir a un habitatge digne. A més de projectes d'habitatge assequible, compta amb un programa específic de resposta a desastres. Els seus projectes no es limiten a la resposta immediata: incorporen estratègies de reconstrucció que s'estenen durant anys.
• Open Architecture Collaborative. Va sorgir després de la fallida d'Architecture for Humanity el 2015, recollint els 16 anys d'experiència acumulada per aquella organització pionera. La seva filosofia es basa en el disseny participatiu, amb el compromís de la comunitat com a eix central, especialment per a poblacions marginades. Opera principalment a escala local i amb projectes de petit format.

Arquitectura i urbanisme davant el risc climàtic

Més enllà de la resposta humanitària immediata, hi ha un corrent creixent de projectes i organitzacions que treballen en l'anticipació i mitigació de catàstrofes climàtiques des del disseny urbà i arquitectònic. Alguns referents:

• BIG U / Rebuild by Design (Nueva York). El BIG U, el projecte citat per Jorge Lobos, és una cinta protectora de 10 milles al voltant del baix Manhattan, dissenyada en tres compartiments interconnectats adaptats a les necessitats de cada barri. Va néixer del concurs Rebuild by Design, convocat pel govern federal després de l'huracà Sandy del 2012. L'equip va rebre 335 milions de dòlars per augmentar la resiliència del baix Manhattan protegint-lo de futures marees de tempesta, mentre generava beneficis socials i mediambientals per a la comunitat local. El model ha inspirat iniciatives similars a San Francisco i Miami.
• 100 Resilient Cities. La Fundació Rockefeller va llançar el programa el 2013 per donar suport a la transformació d'institucions i operacions municipals en 100 ciutats d'arreu del món, amb l'objectiu que poguessin sobreviure, adaptar-se i créixer davant de tensions cròniques i xocs aguts. El programa va incorporar una definició àmplia de resiliència que va més enllà de les emergències puntuals: inclou canvi climàtic, migració, conflictes i pandèmies com a factors interrelacionats. Tot i que el programa va tancar el 2019, la seva xarxa de Directors de Resiliència urbana continua activa en desenes de ciutats.
• GFDRR (Global Facility for Disaster Reduction and Recovery). Iniciativa del Banc Mundial que treballa amb més de 400 organitzacions en la reducció del risc de desastres. Publica les normes de referència per a edificacions resilients i finança projectes de reconstrucció postcatàstrofe en països en desenvolupament. És el marc normatiu de referència per a molts dels projectes d'arquitectura d'emergència a escala de ciutat.
• Bangladesh: arquitectura adaptativa davant les inundacions. En un país on el 60% de la població està en risc d'inundacions, l'arquitectura tradicional s'està adaptant a la crisi climàtica: la tendència és construir cases amb materials lleugers i modulars que puguin desmuntar-se i traslladar-se quan l'aigua puja. La clau no és lluitar contra la natura, sinó adaptar-s'hi. Un model d'arquitectura vernacla resilient que apunta en la mateixa direcció que Lobos: les solucions tècniques fracassen si no entenen la geografia i la cultura del lloc.

Una arquitectura per a tothom

Malgrat totes aquestes iniciatives, moltes ja veteranes i amb àmplia experiència arreu del planeta, Lobos considera que la resposta a les crisis «és una responsabilitat estructural de l'arquitectura que durant massa temps ha romàs invisibilitzada». També afegeix que la relació entre la professió i aquestes situacions d'emergència «no ha de ser un nínxol acadèmic, ni una especialització opcional».

En un món on les catàstrofes seran més freqüents, més intenses i més desiguals en el seu impacte, l'arquitectura té molt a dir, i la resposta a aquestes emergències pot ser una excel·lent ocasió per repensar la professió des d'una altra òptica.