Des de la finestra, la mirada s'orienta cap a l'interior d'illa: una Barcelona silenciosa on les antigues xemeneies industrials encara conviuen amb els habitatges. (Bea Schulze)
La ciutat invisible que amaga l’Eixample
La fotògrafa Bea Schulze impulsa 'Ànima Interior', un projecte documental centrat en un dels llegats arquitectònics més singulars de la capital i de la filosofia ideada per Ildefons Cerdà: els interiors d’illa dels edificis de l’Eixample.
Hi ha una Barcelona que no es veu des dels carrers. La cara oculta dels seus edificis amaga, en moltes ocasions, una ciutat silenciosa i compartida on els veïns i veïnes que l’habiten tenen moltes històries que explicar.
Als interiors d’illa de l’Eixample, lluny del soroll de cotxes, no es viu el ritme d’una ciutat moderna i contemporània com Barcelona. Aquí, darrere de les façanes, es resguarda un espai singular on el silenci, la vegetació, l’arquitectura i les relacions personals personifiquen la idea d’habitatges concebuda per Ildefons Cerdà: espais oberts, saludables i que afavoreixen la convivència.
Els interiors d'illa de l'Eixample són espais de transició entre el món més privat i el col·lectiu. Aquests paisatges domèstics formen part d'un ambiciós arxiu visual i humà que manté viu l'esperit del pensament de Cerdà.
Des del balcó, l'interior d'illa es revela com un oasi verd: un dels patis més frondosos de l'Eixample, vist des de casa. (Bea Schulze)
Mirar cap endins
Especialitzada en arquitectura i interiorisme, la fotògrafa Bea Schulze aporta una nova mirada sobre aquesta ciutat invisible que, paradoxalment, omple de vida els interiors de l’Eixample i recupera aquest patrimoni.
I ho fa amb Ànima Interior, un projecte fotogràfic i documental que, de la mà de l’Associació de Comerciants de la Rambla de Catalunya, vol posar en valor el patrimoni urbà més important d’aquest districte barcelonès.
«Sempre m’ha fascinat que a l’Eixample existeixi una ciutat paral·lela, silenciosa i gairebé invisible des del carrer», explica. «La primera vegada que vaig entrar en un pis amb vistes a un interior d’illa vaig sentir alguna cosa molt potent: miraves cap enfora, però en realitat miraves cap endins. Dins de l’arquitectura, però també dins de la vida de les persones», recorda Schulze.
Ànima Interior neix precisament d’aquesta intuïció. El projecte busca definir els interiors d’illa no només com espais entre edificis, sinó com escenaris quotidians on arquitectura i vida es relacionen mútuament. «L’arquitectura no és només una qüestió estètica o urbanística; condiciona com vivim, com ens relacionem i com construïm comunitat», afirma la fotògrafa.
«Des del carrer, l'Eixample sembla molt uniforme, però quan entres als interiors descobreixes mons completament diferents»
Des de la terrassa, la vista s'obre sobre els terrats i les façanes de l'Eixample: la cara més coneguda d'un barri que amaga una altra ciutat a l'interior. (Bea Schulze)
Sensació de comunitat
El projecte Ànima Interior vol documentar i fer visible aquesta ciutat interior que manté part de la idea comunitària imaginada per Cerdà, «tot i que han evolucionat enormement», explica Schulze. «Avui hi trobem jardins veïnals, escoles, tallers, patis domèstics o espais híbrids que reflecteixen les diferents capes històriques i socials de Barcelona», afegeix.
I també moments clau de la història recent de les famílies veïnes. Per exemple, el confinament derivat de la pandèmia va reforçar, segons la fotògrafa, aquesta dimensió col·lectiva. «Molta gent em parlava de com els interiors d’illa es van convertir en espais de trobada durant aquells mesos: hi havia converses entre balcons, celebracions improvisades i una sensació de comunitat malgrat l’aïllament».
«Miraves cap enfora, però en realitat miraves cap endins. Dins de l'arquitectura, però també dins de la vida de les persones»
Des del balcó, la cara oculta dels edificis: galeries, roba estesa i finestres que donen a l'interior d'illa, on transcorre la vida quotidiana del veïnat. (Bea Schulze)
Arquitectura quotidiana
Com a part del programa de Barcelona 2026 Capital Mundial de l’Arquitectura, Ànima Interior dona veu a les històries dels seus habitants. Uns relats que prenen forma i surten, més enllà, dels seus dormitoris o patis passant per l’objectiu de la càmera fotogràfica de Schulze.
El projecte és una exploració d’aquest patrimoni urbà discret i essencial per a la identitat d’aquest barri i parteix de les històries personals dels seus habitants. Veïns i veïnes participen voluntàriament obrint les portes de casa seva per ser retratats als seus habitatges, sempre amb la mirada orientada cap a l’interior d’illa.
«Cada finestra explica alguna cosa sobre qui viu darrere», diu Bea Schulze. «Les plantes, els objectes, la manera d’ocupar l’espai o fins i tot el silenci formen part d’una narrativa domèstica molt rica», somriu.
Vida compartida i distància
Un dels veïns participants en la mostra, que resideix en l'icònic edifici racionalista de Josep Lluís Sert del carrer Rosselló, 36 (projectat el 1929 i declarat BCIN) explica que el que fa especial viure en una illa de l’Eixample és aquesta barreja de vida compartida i distància. «Sents ecos de converses, música, rutines dels veïns i veïnes, però sense interactuar directament». En realitat, creu, cada finestra explica una petita història i tot plegat construeix una identitat col·lectiva subtil, però molt present.
Més enllà de la dimensió artística, Ànima Interior assumeix també una clara voluntat documental. «No volia limitar-me a fotografiar arquitectura. Volia documentar formes d’habitar, memòries i relacions quotidianes», explica la fotògrafa. «Cada retrat funciona com una mini càpsula de memòria col·lectiva» Per això, cada imatge es complementa amb un relat íntim sobre la seva experiència de viure l’Eixample, convertint cada pati interior en un espai de memòria, pertinença i vida compartida.
«L'arquitectura no és només una qüestió estètica o urbanística; condiciona com vivim, com ens relacionem i com construïm comunitat»
La xemeneia de maó de l'antiga Fàbrica Lehmann, una fàbrica instal·lada el 1893 en un interior d'illa de l'Eixample, encara s'alça entre els terrats. Avui el conjunt fabril és un espai de creació, exemple de la transició de la indústria al disseny. (Bea Schulze)
La diversitat oculta de l’Eixample
Més enllà del registre visual, aquest projecte fotogràfic i vital acaba sent una reflexió sobre la capacitat de l’arquitectura per condicionar les formes de convivència. Un dels aspectes que més ha sorprès la fotògrafa durant el procés és la diversitat arquitectònica existent dins una xarxa urbana aparentment homogènia.
«Des del carrer, l’Eixample sembla molt uniforme, però quan entres als interiors descobreixes mons completament diferents», explica. Hi ha interiors exuberants que funcionen gairebé com oasis urbans; d’altres mantenen traces industrials; alguns són espais densos i mineralitzats, mentre que altres es construeixen a partir de petites apropiacions domèstiques i vegetals.
Per a Bea Schulze, aquesta heterogeneïtat és precisament una de les grans riqueses de l’Eixample. «Dins d’un mateix districte conviuen diferents èpoques constructives, llenguatges arquitectònics i formes de viure. D’alguna manera, es podria entendre la història de Barcelona observant aquests interiors i les persones que els han habitat».
Avui, afegeix, «trobem patis convertits en jardins veïnals, escoles, pàrquings, tallers o simplement espais domèstics plens de vida quotidiana. Alguns mantenen una dimensió comunitària molt forta i altres reflecteixen més aviat la intimitat dels qui els habiten. Precisament, aquesta transformació em sembla interessant. Els interiors d’illa són com a organismes vius que han anat absorbint les diferents capes històriques i socials de Barcelona».
En aquest sentit, Ànima Interior no només documenta un patrimoni físic, sinó també una manera de relacionar-se amb la ciutat. Una Barcelona interior que continua bategant darrere les façanes i que manté, encara avui, part de l’ambició urbana i social imaginada per Cerdà el 1859.
Volia resoldre els problemes de densitat, insalubritat i manca d’espais verds d’una ciutat encara emmurallada. El seu repte era reinventar els espais i crear interiors d’illa plens d’espais oberts i verds, amb jardins comunitaris i zones d’esbarjo. Tot perquè hi entrés la llum, l’aire i hi hagués millor qualitat de vida.
Les illes d’aquests edificis de l’Eixample no s’havien de construir completament: només dos o tres costats havien d’estar edificats, deixant el centre lliure.
Com van acabar... això ja és una altra història.