Per què necessitem un nou urbanisme al servei de les persones

Com ha de ser aquest nou urbanisme al servei de la gent?

Un que posi el focus en quines eines o criteris cal fer servir per enfocar l’urbanisme d’una altra manera. Venim d’un urbanisme fonamentat en la generació de plusvàlua, a cavall entre finals de segle XX i començaments del XXI. Era un urbanisme que planificava sempre en clau de creixement, pensant en els cotxes. Amb l'esclat de la bombolla immobiliaria, aquest urbanisme ens ha deixat un paisatge empantanagat d'urbanitzacions a mig acabar i un territori ambientalment malmès.

Si ara focalitzem la mirada sobre els carrers amb major intensitat de vida quotidiana (quin és el principal recorregut que lliguen escoles, eixos comercials, el CAP, etc), inevitablement planificarem la ciutat de manera més transversal i inclusiva. Estem planificant pensant en les persones, en l’impacte positiu i això obliga a planificar-ho tot. No es planifica per separat, Tècnicament se li diu llegibilitat, és a dir, que els espais estiguin pensats per les persones.

No han passat tants anys. Per què la percepció urbanística ha canviat tan ràpidament?

Perquè després de l'esclat de la bombolla, ens ha sobrevingut una crisi climàtica i s'han agreujat les desigualtats socioeconòmiques que ja teniem, just quan realment comencem a ser conscients de l’emergència climàtica. Un canvi que cada vegada serà més evident, amb climes extrems, estius més llargs, més calor… Si les ciutats no les tenim adaptades no estarem bé a casa, que és el que també va posar de manifest la pandemia i el canvi de paradigma amb la feina i l’auge del teletreball.

Quina relació hi ha entre com afecten aquests canvis a les nostres vivendes i a l’entorn urbà?

Així com dins de casa hem de tenir uns criteris mínims d’habitabilitat, també cal entendre la necessitat que l’espai públic sigui un espai que podem habitar, que sigui social, no una simple zona per anar d’un lloc a l’altre. Cal traspassar aquestes demandes qualitatives també a l'espai públic, perquè és on habitem com a col.lectiu.

Hi ha l’emergència climàtica, que ens obliga a canviar la manera de fer les coses, i també hi ha emergència social, que cada vegada va a pitjor pels desequilibris socials que tenim, tant en l’àmbit rural amb l’agricultura, com a l’urbà. O tenim cura dels impactes ambientals i social que genera l’urbanisme o perilla el nostre sistema de vida. Això de que l’urbanisme serveix per guanyar diners s’ha de canviar, ha de servir per viure millor, per les persones i el planeta.

Però es segueixen fent places dures.

Tenim el mateix marc legal, els mateixos instruments… De quina manera nosaltres, des d’un despatx d’urbanistes, podem canviar aquest focus i com  podem donar eines estratègiques per millorar les decisions? Hem d’aprendre a posar el focus en estratègies per millorar l’espai públic i guanyar habitabilitat perquè l’espai públic sigui resilient amb el canvi climàtic.

Si fem places dures s’incrementen les illes de calor, perquè aumenta la temperatura. Ara comencem a prendre consciència dels beneficis de l’arbrat en les ciutats. Cada cop plou menys, però ho fa amb més intensitat, i si tenim paviment que no empassi aigua, tindrem més inundacions.

A les classes que impartim pels arquitectes no només va de conscienciar-los, sino d’explicar les coses que s’estàn fent i les oportunitats que tenim, amb quines eines i per què. I saber aprendre dels errors.

Com per exemple?

La plaça dels Països Catalans, davant l’estació de Sants de Barcelona. És una plaça premiada i reconeguda urbanísticament anys enrere, però en canvi avui és un clar exemple d'un espai que no ha estat pensat ni per a les persones ni per a fer front a l'emergència climàtica. Com la plaça de les Glòries, que ha canviat molt però encara queden coses per fer. Abans era una autopista. La proporció de l’espai i les continuïtats creaven un espai confús i que desorienta. Quan les coses estan fora d’escala, quan no tens referents visuals, la sensació és que estàs perdut, es desagradable, les persones evitaran passar per on succeeixi això.

Mai com ara es parlava tant de planificació urbana, a Barcelona.

Clar, i hem de poder fer que l’urbanisme tingui un llenguatge més fàcil perquè hi participem tota la ciutadania. Hem d’implicar tohom perquè es puguin fer propostes i buscar  sol.lucions per als problemes. Hem de garantir una major transparència en els processos urbanístics. Anar llegint aquest canvi, de quina manera anem reformulant les coses, a base de posar-hi intenció. Les eines que tenim no ens ajuden però tampoc ens ho impedeixen, no és excusa, fins ara hem prioritzat els beneficis econòmics. Tampoc interessava la participació ciutadana, l'objectiu no era donar solucions als problemes existents, sinó trobar noves oportunitats de creixement econòmic.

Cal fer autocrítica de l’urbanisme que s’ha fet fins ara, doncs.

Les emergències ambientals i socials requereixen que hi donem resposta i l’urbanisme hi té molta responsabilitat, cal prendre consciència. Quan escrivim normes urbanístiques prenem decisions sobre la ciutat que tenen un impacte futur que en molts ocasiones no s’ha tingut en compte.

Com ara?

Durant molts anys, amb l'afany d'edificar tot el que es pugui, es van anar ubicant les reserves de zona verda que obliga la llei d'urbanisme, en espais allunyats dels centres urbans, o topogràficament inaccessibles. Hi ha molts municipis que ara els hi falten espais de joc, serveis, jardins… Com que eren espais que no eren bons, no s’hi ha pogut donar un ús social. Quan va esclatar la bombolla, alguns oportunistes van voler especular amb aquests sòls.

Per què?

Per adquirir aquestes zones a baix preu i exigir a l'administració que els hi expropiessin a preu de sòl edificable (cosa que permet la Llei de valoracions de sòl en determinats casos). Els municipis tenien factures milionàries per pagar aquestes zones verdes, així que es va haver d'aprovar una moratòria per mirar de resoldre-ho o si més no, donar temps als Ajuntaments per resoldre-ho. Els governs municipals van començar a revisar els seus planejaments, amb  un objectiu principalment econòmic ja que no podien fer front a aquestes factures.  

Això però, va obrir noves oportunitats i alguns municipis estan revisant la planificació dels seus espais públics de manera més eficient, i amb una mirada més social i ambiental. L'actual llei d'urbanisme garanteix una quantitat mínima d'espais no edificats (força mínima), però no garanteix la qualitat i funcionalitat (social i ambiental) d'aquestes espais. Cal enfocar l'urbanisme com una eina per millorar els llocs on vivim i no com un instrument especulatiu.

Cal que l’urbanisme es focalitzi en reciclar el que tenim, en la regeneració urbana, ens cal un urbanisme amb perspectìva de gènere.

Què vol dir un urbanisme amb perspectiva de gènere?

Vol dir planificar la ciutat i el territori amb la mirada posada sobre les persones i les seves necessitats al llarg de la vida. Per tant, prenent consciència de com la planificació urbana afecta al desenvolupament de la vida quotidiana.

I exactament…

Per posar un exemple molt concret. Les normes del PGM (Pla General Metropolità) regulen l'alçada màxima d'un edifici en base a l'amplada del carrer. Durant molts anys s'ha permès aixecar més plantes en un determinat lloc si s'enretirava la façana i, per tant, es donava més amplada al carrer en aquell punt determinat. No es va pensar pensar però, que el que s'estava generant era un racó fosc i sense visibilitat i unes mitgeres vistes en els edificis del costat.

És un clar exemple de com una decisió urbanística pensada sobre el paper, acaba tenint un important impacte no només sobre el paisatge urbà, sinó també sobre la percepció dels vinants i per tant sobre les condicions d'habitabilitat de l'espai públic.

Des de TerritorisXLM heu elaborat precisament la Guia pràctica per a la integració del gènere en els plans i programes per a l’Ajuntament de Barcelona.

Es tracta d’una eina pràctica que buscar facilitar la incorporació de criteris de qualitat de vida quotidiana als plans i projectes que es realitzin a Barcelona. Això es tradueix en recomanacions concretes aplicables a la planificació urbana.

I també el Programa de Regeneració Urbana de Barcelona.

El Programa de Regeneració Urbana de Barcelona és un instrument de planificació estratègica global per la ciutat de Barcelona. Un document que parteix d’identificar la vulneració dels barris de Barcelona i les actuacions que cal per paliar aquestes vulnerabilitats, perquè l’ajuntament pugui fer actuacions per millorar la qualitat de vida.

Com portar a terme aquest nou urbanisme amb les lleis i normes actuals?

S’haurien de canviar les regles del joc.

Per què?

Per dos motius. Un, tenim lleis que estan molt focalitzades en quantificar, garantir superfícies i ara hem de garantir els beneficis no econòmics, sino ambientals i socials.

I dos?

Cal disposar d’instruments per paliar aquests consequències, encara que sigui afegint-hi a les lleis pedassos. Un pla general que és l’instrument més complexe, es triga a tramitar-ho entre 4-5 anys si anem bé, a vegades 8-10 anys. La seva vigència teòrica hauria de ser d'uns 15 anys màxim, però amb el que costa revisar-los, es mantenen vigents i acabem tenint plans desfassats que no responen a les necessitats del moment. Cada vegada està més clar que necessitem instruments àgils. Tenim uns instruments que estan quedant obsolets i una avantprojecte de la llei de territori que hi podria posar remei, pendent de tirar endavant des de l'any 2017.

Natàlia Bosch
Redacció Escola Sert