(Fotografia: Maral Fard)
Bea Sarrias, la pintora que “retrata” edificis
Bea Sarrias és una pintora barcelonina que ha trobat a l'arquitectura de José Antonio Coderch, Mies van der Rohe, Pierre Koenig i altres arquitectes del Moviment Modern les línies mestres que li permeten capturar la llum a les seves obres.
Quina és la vinculació entre pintura i arquitectura? Totes dues són dues disciplines que veneren la llum. Per a un arquitecte és un element clau quan projecta. En el cas de l'artista barcelonina Bea Sarrias, la llum és la seva obsessió i el Moviment Modern el vehicle perfecte per plasmar-la al llenç.
Llicenciada en Belles Arts, Sarrias és una pintora figurativa i realista que, aclareix, retrata edificis, no els pinta.
Representada per diverses galeries nacionals i internacionals, el seu edifici preferit és La Ricarda o Casa Gomis, d'Antonio Bonet Castellana.
Pins sobre vermell, La Ricarda, d'Antonio Bonet Castellana. (Bea Sarrias)
"L'arquitectura m'agrada tant que he acabat pintant-la o, més ben dit, retratant-la"
Pregunta: Com sorgeix el teu interès per l'arquitectura i fer-la protagonista de la teva pintura?
Bea Sarrias: Volia dedicar-me a la pintura des de petita, però un dels meus germans grans és arquitecte i sempre fullejava els seus llibres d'Alvar Aalto, Renzo Piano… Quan vaig haver de triar una carrera universitària vaig optar per arquitectura com a primera opció i vaig entrar-hi. També vaig fer la prova d'accés per a la cursa de Belles Arts i em van acceptar.
Quan va arribar el moment de decidir, el pare em va recordar que sempre havia volgut ser pintora. Però l'arquitectura m'agrada tant que he acabat pintant-la o, més ben dit, retratant-la. Per mi no són espais arquitectònics buits sinó plens d'història; de la pròpia arquitectura, de l'arquitecte o de les persones que hi habiten.
P: Quan vas començar? Quina va ser la teva primera obra?
BS: Sobre el 2004 o el 2005. Tot va començar amb un pis del Eixample de Barcelona on van viure diverses generacions de la família i que un moment donat vam haver de buidar. Aleshores vaig començar a fer fotos i el meu marit, Morrosko Vila-San-Juan, que és realitzador, va començar a gravar vídeos a Super 8 de l'interior. Quan vaig veure el material em vaig adonar que tenia una història entre mans.
Sempre segueixes un procés de documentació gràfica?
BS: M'interessa molt la història, no només de l'arquitecte sinó de l'obra en qüestió. Fa poc vaig pintar la casa Malaparte i abans em vaig llegir el llibre de Cruzio Malaparte sobre la seva història. M'ajuda a fer que les idees flueixin a l'hora de pintar. Sempre dic que és com una investigació antropològica.
Sóc molt ràpida pintant. Trigo més temps a buscar la temàtica, documentar-me i enquadrar el quadre. Un cop el tinc al cap, surt sol.
I cada arquitecte té el moment. Pel proper aniversari de la Galleri Elisabeth Ramfjord d'Oslo estic preparant quatre peces d'Alvar Aalto. Fa dos anys volia presentar-les en una exposició individual però a l'últim moment vaig dir que no, que no gosava.
Què ho determina?
BS: És una qüestió de sensacions. Quan pinto un espai m'imagino que sóc a dins i intento plasmar les vibracions que sento. Un cop arrenco ja ho faig meu i tot és més fàcil.
Light in the eucalyptus tree, quadre inspirat en l'obra de Charles i Ray Eames. (Bea Sarrias)
Dins les diferents arquitectures, la majoria de la teva obra se centra en el Moviment Modern. Per què?
BS: El que m'agrada més és pintar la llum i vaig descobrir que aquesta arquitectura —que és la meva preferida— és la millor eina per fer-ho. Les línies de larquitectura moderna faciliten que la llum sigui la protagonista.
Per encàrrec també he pintat cases d'altres estils. Joan Gaspar, de Marset, va venir un dia al meu estudi amb un llibre d'Antoni Gaudí per veure si m'inspirava. És un arquitecte que m'encanta, i encara que a dia d'avui no el pintaré, no descarto fer-ho en el futur.
També pinto arquitectura contemporània. Ara acabo de tornar de l'Haia on he retratat l'edifici Eurojust, de Mecanoo, convidada pel Ministeri de Justícia del Govern espanyol. El 2019 vaig fer el mateix amb la seu de l'OTAN a Brussel·les.
"Quan pintes arquitectura és difícil diferenciar la temàtica de la tècnica"
T'estimes més pintar in situ o a l'estudi?
BS: La llum incideix molt en com pinto. Normalment ho faig al meu estudi, encara que la gamma de colors canvia si és hivern o estiu, que és quan els colors vibren més.
A més dels projectes d'Eurojust i de l'OTAN, també he pintat La Ricarda, el meu edifici preferit, in situ. El quadre per a la seu de l'Aliança Atlàntica era molt gran (2,35 m per 6 m) i s'havia de pintar només en cinc dies perquè està en una zona de màxima seguretat. Per poder complir amb el termini, el vaig començar a dibuixar a l'atelier de la galeria amb què treballo a Brussel·les i després el vam traslladar allà per pintar-lo.
Hi ha detalls tècnics d'un edifici que són més difícils de reproduir?
BS: La dificultat més gran és intentar plasmar el que estic sentint a través de l'arquitectura. De vegades em diuen que els meus quadres tenen ànima i que sembla que una persona entri o en surti. Un cop, un galerista em va dir que li evocaven tristesa. Jo li vaig respondre que estava encantada que transmetessin alguna cosa perquè, al capdavall, els detalls tècnics d'un edifici no em preocupen gaire.
Ara que ho esmentes, per què no hi ha figures humanes als teus quadres?
BS: Moltes vegades les pinto i després les esborro. Em vaig passar una dècada pintant amb quatre tons de gris perquè estava obsessionada que la gent es fixés en la llum. Sempre que algú mira un dels meus quadres li pregunto: “en què et fixes?”.
M'encanta guiar la mirada exactament al punt que jo vull. A poc a poc he anat introduint el color, però crec que incloure figures humanes treu protagonisme a l'arquitectura.
Quadre del Taller de Joan Miró a Mallorca, un projecte de Josep Lluís Sert. (Bea Sarrias)
Prefereixes retratar interiors o exteriors?
BS: Al projecte del pis familiar de l'Eixample vaig pintar l'interior i només vaig utilitzar quatre colors. Després vaig fer una panoràmica cap a l'exterior i vaig començar a afegir-hi més color. Normalment retrato interior i exterior, com en les darreres exposicions en què he participat, la de Charles y Ray Eamess a Noruega, Pier Koenig a Suècia i La Ricarda de Bonet Castellana a la Galeria Senda. Normalment, la darrera peça que pinto és un exterior i és la més gran.
Quina tècnica utilitzes?
BS: Pintura acrílica. És la que millor encaixa amb el meu caràcter i com que pinto molt ràpid és la que abans s'asseca. Quan preparo una exposició, normalment pinto entre tres i sis quadres alhora perquè no m'agrada acabar-ne un i no saber el que faré després. Primer els dibuixo, els “taco” una mica i continuo.
Casa C i la piscina, inspirat en l'obra de Jose Antonio Coderch. (Bea Sarrias)
Has esmentat que treballes amb diverses galeries d'aquí i de fora. Què creus que els atrau de la teva feina? Què retratis arquitectura o la teva tècnica?
BS: Els clients de Barcelona són molt directes i em demanen directament quadres de Coderch, per exemple. En canvi, quan venc fora moltes vegades em pregunten qui és l'arquitecte un cop han comprat el quadre. Quan pintes arquitectura és difícil diferenciar la temàtica de la tècnica perquè n'hi ha una part que connecta amb l'espectador a través de l'edifici, però no cal descuidar com ho plasmes.
Crec que no hi ha gaires pintors que retratin l'arquitectura de manera figurativa i realista. La majoria tendeixen a la il·lustració o el seu estil és similar al de David Hockney; més americà, amb piscines i palmeres i figures humanes.
En què estàs treballant ara mateix?
BS: Estic preparant un projecte amb el meu marit sobre Josep Lluís Sert. Ho vam començar el 2019 i la primera part, titulada 'Miró-Sert-Gomis. La llum al taller de l'artista', es va inaugurar en línia a l'Ambaixada d'Espanya a Brussel·les el 2020.
El projecte va néixer quan vam visitar l'estudi que Sert va dissenyar per a Joan Miró a Palma, on vam gravar en vídeo i del que vaig pintar sis quadres. Se'm va acudir que seria molt interessant fer un projecte que vinculi els tres edificis de Miró a través de l'arquitecte que els va dissenyar, Sert, i de les fotos de Joaquim Gomis. Ja hem parlat amb la Fundació Miró a Barcelona, ens manca la de Palma i a l'agost anirem a Saint Paul de Vence per parlar amb la Fundació Maeght.
Últimament, a les meves exposicions també inclouen vídeo. Morrosko i jo fem fotos de l'edifici i és interessant descobrir les diferents mirades; la seva de realitzador i la meva de pintora. El vídeo és un format perfecte per explicar i retratar arquitectura. És un projecte molt ric que em fa una il·lusió especial.
Lucía Burbano
Redacció Escola Sert