Arquitectura i metacognició

1. L'Arquitectura com a empremta indeleble a la meva vida: ciutats, art i neuroplasticitat

La meva fascinació per l'arquitectura té les seves arrels a la meva infància i joventut, anys que van transcórrer majoritàriament en dues ciutats extraordinàriament belles: Granada i Barcelona.

Aquestes ciutats no eren només entorns externs de gran plasticitat arquitectònica, sinó que es van convertir en el teló de fons d'experiències que van marcar profundament la meva connexió amb l'art i la manera com experimentava el món al meu voltant.

L'Alhambra de Granada, amb els seus intricats detalls i majestuosos jardins, va ser el meu pati d'esbarjo durant la infància. Córrer per aquests espais carregats d'història despertava en mi una connexió única amb l'arquitectura, una que anava més enllà de l'apreciació estètica. Cada racó d'aquell monument esdevenia una part de la meva història personal i influïa de manera imperceptible les meves preferències i eleccions futures.

Tot i això, va ser a Barcelona, ​​durant la meva joventut, on l'arquitectura va adquirir una nova dimensió a la meva vida. La primera vegada que vaig contemplar les obres mestres d'Antoni Gaudí, com la Sagrada Família o el Parc Güell, vaig experimentar una revelació artística que transcendia allò visual. L'arquitectura de Gaudí era una simfonia de formes orgàniques i colors vibrants, una expressió de creativitat que va deixar una impressió inesborrable al meu ésser.

Aquestes experiències no només em van portar a apreciar l'arquitectura com a element extern, sinó que també van influir en com configuraria el meu propi espai vital. L'elecció d'on viure, la vista des de les meves finestres i la relació amb les ciutats es van tornar decisions carregades de significat arquitectònic. L'arquitectura va deixar de ser simplement un marc estètic; es va convertir en el llenguatge amb què construïa el meu entorn, la meva llar emocional.

Viure en una llar on l'arquitectura ressonés amb el meu espai interior va esdevenir una prioritat. L'alineació entre l'estructura externa i la meva experiència interna es va tornar essencial per al meu benestar i la meva satisfacció. Sense poder articular completament aquest sentir intuïtiu durant la infància, vaig trobar una explicació anys després al fascinant camp de la neuroplasticitat.

La neuroplasticitat, la capacitat del cervell per reorganitzar-se i adaptar-se a noves experiències va donar llum sobre la connexió entre el meu entorn arquitectònic i el meu benestar emocional. Vaig comprendre que les meves eleccions intuïtives estaven intrínsecament vinculades a com l'arquitectura influencia la nostra percepció i experiència del món. El context arquitectònic no era només un marc visual, sinó un modulador invisible del meu estat d'ànim i la meva percepció de l'entorn.

La influència de l'arquitectura en la neuroplasticitat s'estén més enllà de l'estètica. Cada espai, cada disseny, activa patrons cerebrals únics que afecten el nostre benestar emocional. L'impacte de l'arquitectura als gens, abans un misteri per al meu jo infantil, ara es revelava com un component essencial d'aquesta connexió visceral amb els espais que habitem.

Així, la meva història de vida es va teixir amb els fils de l'arquitectura. Des dels jocs a l'Alhambra fins a la contemplació de les creacions de Gaudí, l'arquitectura es va convertir en una guia silenciosa que va influir en les meves eleccions, el meu benestar i la meva manera d'interactuar amb el món. Cada ciutat que habitava es transformava en un llenç arquitectònic que modelava la meva experiència, activant processos neuroplàstics que deixaven empremtes duradores al meu ésser.

2. Explorant el vincle entre l'arquitectura i el desenvolupament primerenc del cervell, Harvard.

El meu ingrés a Harvard per estudiar el desenvolupament primerenc del cervell va ser una trobada reveladora, on la sorpresa es va materialitzar en la manera com les aules es movien i els espais es creaven amb un propòsit específic. Aquesta concepció de l'entorn educatiu era totalment desconeguda per a mi i es va convertir en l'entrada a una comprensió més profunda de com l'arquitectura i l'espai extern poden influir a l'ensenyament i, més fonamentalment, al desenvolupament dels infants.

El que em va impactar significativament en aquest entorn acadèmic va ser la capacitat de les aules per transformar-se, adaptar-se i crear espais externs d'acord amb la visió del docent. Aquest concepte anava més enllà de la disposició tradicional de cadires i escriptoris; era una declaració tangible de com l'entorn físic pot ser modelat per potenciar l'experiència d'aprenentatge. La relació entre la matèria que cal ensenyar i l'espai on s'imparteix l'ensenyament va ser una revelació que va ressonar profundament.

La importància d'aquesta integració entre la matèria i l'espai adquireix una rellevància excepcional, especialment en l'etapa primerenca del desenvolupament. L'arquitectura que envolta un nen ja sigui a casa seva, l'escola o la ciutat, es converteix en el teixit connectiu que influeix en la creació de sinapsi i arquitectura interna al cervell en desenvolupament. Aquests fonaments cerebrals, establerts mitjançant la interacció amb l'entorn, obren les portes per desenvolupar potencialitats increïbles.

L'arquitectura dels espais educatius i de vida dels infants no és simplement un embolcall físic; és una força activa que esculpeix els fonaments de les seves experiències i els seus aprenentatges. A l'etapa primerenca, quan el cervell és més mal·leable i receptiu, la influència de l'entorn arquitectònic és encara més pronunciada. Cada racó de casa seva, cada aula escolar, es converteix en un agent modelador de les seves connexions neuronals, afectant no només com perceben el món, sinó també com desenvolupen habilitats cognitives i emocionals.

Els espais ben dissenyats no sols faciliten la transmissió de coneixements, sinó que també fomenten l'exploració, la creativitat i el desenvolupament d'habilitats socials. La disposició d'una aula, l'elecció de colors i la integració d'elements visuals poden influir en l'estat d'ànim i la receptivitat dels infants envers l'aprenentatge. L'arquitectura es converteix així en una eina pedagògica poderosa, modelant no només l'entorn físic, sinó també l'escenari cognitiu i emocional on els infants se submergeixen.

Aquesta comprensió, adquirida a través de la meva experiència a Harvard, ha transformat la meva perspectiva sobre l'educació i el desenvolupament infantil. Ara veig la importància de considerar l'arquitectura i el disseny d'espais com a elements fonamentals en la planificació educativa. La creació conscient d'entorns que inspirin, motivin i nodreixin el desenvolupament integral dels infants esdevé crucial.

Com a educadors i planificadors urbans, hem de reconèixer la responsabilitat que tenim en la formació de l'arquitectura que envolta els infants. Des de la disposició d'aules fins al disseny de parcs i àrees de joc, cada decisió de disseny contribueix a construir un entorn que impacta directament en el desenvolupament de ments joves.

La relació simbiòtica entre l'arquitectura i el desenvolupament primerenc del cervell no només redefineix la manera com concebem els espais educatius, sinó que també destaca el paper crucial que tenen a l'hora de moldejar les generacions futures. Cada disseny conscient, cada espai ben concebut, es converteix en una inversió en el potencial il·limitat dels infants i en la construcció d'un futur més equitatiu, creatiu i resilient.

En retrospectiva, veig com la meva intuïció infantil cap a l'arquitectura no era només una apreciació estètica, sinó una resposta profunda a la manera com l'arquitectura configura el nostre cervell i, per tant, la nostra realitat. L'arquitectura va esdevenir el pont entre l'art, les ciutats i la meva neuroplasticitat, deixant una empremta indeleble en el meu viatge vital.

3. L'arquitectura ens modela el cervell: la metacognició. 

La integració de l'ensenyament d'arquitectura a l'entorn educatiu emergeix com un enfocament innovador i transformador, oferint beneficis substancials en el desenvolupament de la metacognició en infants. Més enllà de ser una disciplina que se centra en estructures i disseny, l'arquitectura proporciona un terreny fèrtil per cultivar la capacitat dels infants per reflexionar sobre el seu pensament, planificar estratègicament i prendre decisions informades.

L'arquitectura, com a disciplina educativa, ha demostrat ser un vehicle potent per estimular el pensament crític i la creativitat dels infants. Tanmateix, més enllà dels aspectes estètics i tècnics, l'arquitectura ofereix una rica oportunitat per al desenvolupament de la metacognició.

L'educació, més enllà d'impartir coneixements, busca cultivar habilitats cognitives i metacognitives als estudiants. Un camp poc explorat però de gran potencial en aquest sentit és la connexió entre l'arquitectura i el desenvolupament de la metacognició en els infants. Aquest article explora com l'arquitectura, entesa no només com una disciplina constructiva, sinó com un vehicle d'aprenentatge, pot ser un catalitzador per al creixement metacognitiu en l'àmbit educatiu.

L'arquitectura, en convidar els infants a avaluar críticament els dissenys i decisions preses durant el procés creatiu, es converteix en un estímul per al pensament crític. Aquesta anàlisi constant no només fomenta la capacitat de qüestionar i millorar idees, sinó també l'habilitat de reflexionar sobre el propi pensament, un element clau de la metacognició.

Els projectes arquitectònics, en demanar una planificació acurada des de la concepció fins a la implementació, contribueixen al desenvolupament d'habilitats metacognitives vinculades a la planificació a llarg termini. Els infants aprenen a anticipar passos, organitzar recursos i crear marcs temporals, elements essencials a la planificació metacognitiva.

Enfrontar-se a decisions de disseny durant projectes arquitectònics no només desperta la creativitat dels infants, sinó que també els capacita per prendre decisions informades. La consideració de conseqüències, l'avaluació d'alternatives i la ponderació d'opcions esdevenen destreses fonamentals per a la metacognició.

4. Explorant les 8 àrees de metacognició en l'àmbit educatiu

L'arquitectura impulsa la metacognició en 8 àrees: planificació curosa, seguiment del progrés, avaluació constant, reflexió sobre el procés, comprensió de l'espai, percepció d'obstacles, celebració d'èxits i desenvolupament d'habilitats socials, esculpint així ments resilients en el procés creatiu.

1. Planificació: la planificació acurada de projectes arquitectònics involucra l'anticipació de passos, l'organització de recursos i la creació de marcs temporals, desenvolupant així habilitats de planificació metacognitiva en els infants en el context educatiu.
2. Seguiment: la capacitat de l'alumnat per seguir el progrés dels seus projectes arquitectònics estimula el seguiment metacognitiu. Aprenen a avaluar el seu propi rendiment, identificar desafiaments i ajustar-ne l'enfocament segons sigui necessari, aspectes crucials per a la metacognició educativa.
3. Avaluació: l'avaluació constant de dissenys i resultats arquitectònics promou la capacitat d'avaluar críticament el treball propi, nodrint així la metacognició avaluativa en l'àmbit educatiu.
4. Reflexió: la reflexió sobre el procés creatiu és una part integral de l'arquitectura. Els infants aprenen a reflexionar sobre les seves decisions, considerar alternatives i comprendre com les seves eleccions afecten el resultat final, cultivant així la reflexió metacognitiva a l'entorn educatiu.
5. Comprensió de l'espai: l'arquitectura desenvolupa la comprensió de l'espai, la proporció i la relació entre objectes, habilitats que són essencials per a la metacognició en l'educació, ja que la canlla aprèn a visualitzar els seus pensaments i planificacions en un espai tridimensional.
6. Percepció d'obstacles: en enfrontar-se a desafiaments durant projectes arquitectònics, els infants a l'àmbit educatiu desenvolupen la capacitat d'identificar obstacles i trobar solucions creatives, promovent així la metacognició relacionada amb la identificació i superació de dificultats en el procés educatiu.
7. Celebració d'èxits: l'arquitectura proporciona oportunitats perquè els infants celebrin els seus èxits creatius, fomentant la metacognició positiva a l'entorn educatiu.
8. Desenvolupament d'habilitats socials: la creació col·laborativa de projectes arquitectònics a l'àmbit educatiu fomenta el desenvolupament d'habilitats socials, com la comunicació efectiva i la col·laboració, habilitats metacognitives essencials per a l'èxit personal i acadèmic.

Avui resideixo a Dubai, una ciutat en constant transformació arquitectònica, on celebro les obres mestres d'arquitectes increïbles. Tot i això, les dunes del desert, autèntiques peces d'art en la seva impermanència i equilibri, són les que més em captiven. Una lliçó valuosa per als infants d'avui: aprendre a desenvolupar resiliència enmig del canvi constant. Les dunes, esculpides pel temps, ofereixen un recordatori de com trobar estabilitat a la impermanència.

Un ensenyament essencial per forjar ments resilients en un món dinàmic, exactament igual que el nostre cervell en continu procés de transformació i creació.

Koncha Pinós
Neurocientífica

PER SABER-NE MÉS:

• Kindfulness (Entrevista 3Cat a Koncha Pinós)
• La belleza de ser buenos: neurociencia de la bondad para padres (Sinequanon), de Koncha Pinós
• www.thewellbeingplanet.org
• http://www.elgiro.org