Per què cal superar el concepte de bioconstrucció

Sovint els plans improvisats són els millors. Així va ser quan Sonia Hernández-Montaño, Valentina Li Puma i Carles Labèrnia, van protagonitzar una conversa informal a les instal·lacions de l'Escola Sert sobre bioconstrucció.

Una etiqueta o terme que, per cert, la directora i docents del curs Materials i sistemes constructius de bioconstrucció rebutgen perquè ubica la bioconstrucció en un nínxol arquitectònic del qual és urgent que surti, ja que l'ús de materials i sistemes constructius basats en la naturalesa hauria de ser la regla i no una excepció.

Per què cal la bioconstrucció?

Fonamentalment, perquè l'arquitectura impacta enormement en la nostra salut i la tendència generalitzada de les darreres dècades ha descuidat aquest aspecte. La bioconstrucció “cuida els espais que habitem, al contrari que els materials i els sistemes constructius sintètics i artificials, que s'han massificat i que van en contra del nostre benestar”, defensa Carles Labèrnia. 

Sonia Hernández-Montaño recorda que passem més del 90% del nostre temps en espais tancats i que les deu principals malalties no transmissibles tenen un origen mediambiental. Per això, argumenta, cal ampliar l'actual debat més enllà de la sostenibilitat mediambiental i de la descarbonització energètica.

“Fa anys que avisem sobre les conseqüències relacionades amb, per exemple, l'ús de materials sintètics en productes plastificants o ignifugants. Europa ja està en alerta i més aviat que tard ens donarà la raó des del punt de vista normatiu. Però ja podem avançar perquè tenim les eines i una part de la indústria ja comparteix aquesta mateixa sensibilitat”, explica.

Precisament, i tal com argumenta Valentina Li Puma, Europa no podrà complir amb els objectius fixats per al 2050 “sense recórrer a materials naturals descarbonitzats”.

Materials i sistemes constructius naturals evolucionats

Els prejudicis que puguin existir sobre la construcció sostenible no estan justificats perquè, d'una banda, hi ha evidències del seu impacte positiu en el benestar, són funcionals i, a més, són materials i sistemes constructius que han evolucionat i innovat.

Per exemple, la fusta laminada permet executar certes estructures que eren difícilment realitzables en fusta massissa. “Encara que el material és el mateix, sí que hi ha una transformació a nivell de sistemes i de forjats que eren impensables a principis de segle”, assenyala Labèrnia.

Sonia Hdez-Montaño defensa que aquesta evolució permet plantejar reptes molt més holístics que no se centren només en les emissions de carboni o en l'estalvi energètic. “Tenim una trajectòria i un coneixement adquirit que posa en valor aquests materials i sistemes. Les solucions ja existeixen, ara es tracta de desenvolupar-les”, explica.

Per això és fonamental que els arquitectes aprenguin i entenguin quines són les propietats físiques i químiques dels materials de construcció. "Amb la tectònica, els materials, sistemes o acabats podem aconseguir recursos passius des del punt de vista bioclimàtic i dʻeficiència energètica, ja que la tèrmica depèn dels materials", explica.

Materials com la terra, la palla o la calç ja estan industrialitzats i hi ha solucions prefabricades al mercat per a sistemes constructius, paraments i revestiments. “I encara que optem pel gero, per exemple, que potser tingui més demanda energètica perquè està cuit, segons com es treballi la difusió de vapor, la massa o la inèrcia, es pot compensar aquesta demanda energètica”, afegeix.

Materials: decisius en la qualitat de lʻaire interior

Labèrnia recorda que la pròpia tecnologia ha desenvolupat una sèrie de materials nous les propietats dels quals semblaven, d'entrada, espectaculars, però que a mitjà i llarg termini s'ha descobert que a nivell de salut i de comportament, el seu acompliment no és el correcte. Cita, com a exemple, la pintura plàstica, lloada per la facilitat de neteja però que, tanmateix, no transpira.

Tot i que concorda amb aquest punt de vista, Hdez-Montaño creu que, en general, encara cal fer molta pedagogia sobre els seus avantatges perquè hi ha desconeixement entre el sector i la societat sobre l'abast i els avantatges dels temes aquí plantejats. A més, es perceben com a solucions “complicades”.

“Aquest any, la paraula tendència és 'biohabitabilitat', cosa que és fantàstica. No obstant, em fa la sensació que no som conscients de la globalitat que comporta. Encara hi ha la idea que si posem plantes als edificis ja complim amb l'apartat de salut i no és així”, argumenta.

Un edifici saludable ho és en tots els vessants i s'ha de treballar des de camps que potser no són tan evidents com el de les instal·lacions. “El que estem intentant aconseguir és que tots els oficis i professionals involucrats tinguin les eines per integrar la bioconstrucció a les diferents especialitats”, continua.

Un altre concepte erroni és que aplicar solucions basades en la bioconstrucció encareix el pressupost d'un projecte. Labèrnia intervé per explicar que avui dia l'increment se situa entre el 5% i el 10%. I, encara que admet que és un tema de prioritats, es pregunta si la nostra salut no val aquest petit sobrecost.

"Ens hem acostumat a pagar poc per les coses i no preguntar-nos el perquè d'aquests preus tan barats, quan estan relacionats amb impactes ambientals, socials o econòmics negatius", reflexiona Li Puma.

Hdez-Montaño celebra que organismes com l'Institut Balear de l'Habitatge i diversos estudis d'arquitectura apostin per incorporar aquests principis i llenguatge, sense que necessàriament els etiquetin com a tal, en projectes de bioconstrucció arrelats al paisatge on ubiquen o al disseny instal·lacions lumíniques o acústiques que responen a aquestes sensibilitats.

“Potser encara necessitem fer servir la paraula bioconstrucció per entendre el concepte i defensar-lo de manera més oberta”, reflexiona.

Mesurar, i certificar? la bioconstrucció

Per acabar de convèncer els incrèduls, les dades obtingudes dels mesuraments de diferents variables són un argument irrefutable. “Tot es pot mesurar, encara que algunes variables se situen més al camp de les percepcions. En el cas de les neurociències aplicades a l'arquitectura, per exemple, només tenen en compte la resposta cognitiva perceptiva, mentre que la bioconstrucció integra estímuls biològics, físics i químics”, assenyala Hdez-Montaño.

Per a Labèrnia i Li Puma, aquests paràmetres ambientals s'haurien d'incloure a la documentació que es lliura al final de l'obra, com a part del control de qualitat i, fins i tot, com un valor afegit.

Sobre les certificacions, encara que la majoria se centren en l'exercici energètic, algunes sí que introdueixen criteris de salut i benestar, encara que, adverteix Hdez-Montaño, des d'una mirada molt esbiaixada.

“Actualment, hi predominen més els criteris actius que els passius. Necessitem una guia que ajudi a fer uns passos i per entendre les repercussions que hi ha al darrere”, assenyala.

L'arquitecta celebra, però, que ben aviat es publicarà un nou decret de sostenibilitat al Codi Tècnic que, tot i que insistirà en la qüestió de la reducció de gasos amb efecte d'hivernacle, espera que reforci aquests criteris passius. “Un edifici no és sostenible només perquè li col·loquem milers de plaques solars”, defensa.

"La inclusió al codi és l'últim pas d'una trajectòria de molts anys d'estudi per part dels professionals", afegeix Li Puma.

Entendre el funcionament i el manteniment d'un edifici

Una altra qüestió fonamental per als arquitectes és la necessitat d'educar els usuaris sobre com funciona l'habitatge que habiten i quin és el manteniment correcte. “Un edifici pot estar molt ben pensat i executat, però si no sabem utilitzar-lo, tota aquesta feina se'n va en orris”, afirma Labèrnia.

“La ventilació mecànica, per exemple, resol molts problemes a obra nova, però tenim tot un parc construït que tècnicament no admet aquesta solució”, apunta Li Puma.

Amb educar l'usuari, puntualitzen, fan referència a incorporar rutines i estratègies senzilles com la ventilació creuada perquè el conjunt de la població entengui la seva importància i incidència en la salut, sense la necessitat de dependre d'una màquina perquè realitzi aquesta funció.

Per acabar, els arquitectes no s'obliden de la rehabilitació, el gran cavall de batalla dels propers anys. Després d'una diagnosi necessària, apel·len a reaprofitar estructures mínimament desgastades que moltes vegades només necessiten una petita intervenció.

"Al marc d'una finestra de fusta envellida, per exemple, se'l pot col·locar un vidre amb càmera d'aire en lloc de reemplaçar-lo per alumini o PVC perquè estaràs reintoxicant casa teva", explica Labèrnia.

La paradoxa és que arreglar o apedaçar ens sembla feixuc però, per altra banda, exigim que els nous materials d'origen sintètic comptin amb una infinitat de segells de circularitat o d'emissions zero.

Podríem concloure afirmant que si la paraula bioconstrucció no existís, aquest debat no hagués tingut lloc. I seria una bona notícia perquè significaria que l'arquitectura sostenible que prioritza la salut de la societat i l'ús de materials i sistemes constructius d'origen natural no seria excepcional.

Lucía Burbano
Redacció Escola Sert