L'habitació exterior

Des d’aquí, a la meva esquerra, veig la cuina que dona tota ella cap enfora per unes finestres horitzontals, àmplies. I la sala, al davant, a través dels finestrals, com una continuació de la terrassa, cap a l’interior. Aquest límit, entre l’interior i l’exterior, el vam voler difús. Per a què donés diferents possibilitats d’acció, d’estar i romandre a un lloc o l’altre. I també per a què creés relacions diverses entre els espais i les persones. Sobretot, m’agrada jeure al sofà, just després de dinar, obrir la balconera i que el sol em toqui a la cara... Aquesta experiència, la d’estar a dintre però sentir-te en contacte amb l’exterior, és del que vull parlar.

Diuen que en Gaudí definia l’arquitectura com “l’art d’embolicar l’aire” [1]. I la frase és suggeridora perquè planteja una dicotomia fonamental: l’espai i la conformació del recinte com a matèries primeres de l’arquitectura.

Allò que l’arquitecte manipula és el límit entre un dintre i un fora. Aquest és, potser, el gest més primigeni de la disciplina: alliberar-nos de la intempèrie, separar-nos d’un entorn natural hostil, enfront del qual necessitem protecció.

I, podria dir-se que l’evolució del nostre art s’ha esdevingut en paral·lel a la progressiva indefinició d’aquest límit, a la seva porositat creixent. A la cerca, d’allò que, en realitat, és més natural i per tant necessari: estar-se a l’exterior.

Aquesta voluntat s’ha materialitzat en un element —la finestra— que, al llarg del temps, ha derivat en diferents ginys arquitectònics just al límit de l’edifici: finestrals, balcons, galeries, tribunes, porxos, verandes, passeres, terrasses cobertes... Espais intermedis —encaixats a la mateixa pell de l’obra, sobresortint d’aquesta o envaint l’interior— que han estat no només funcionals —font d’aire i il·luminació— sinó també i sobretot mecanismes per viure l’exterior des de la intimitat.

En temps de pandèmia, reclosos com mai a les nostres llars, s’han posat clamorosament de manifest els límits i les carències de moltes arquitectures domèstiques. Llars altament tancades, sense espais entre el dins i el fora, que ens han fet més dur el confinament estricte. La necessitat ineludible de tenir espais de relació amb l’exterior és crítica.

Les primeres arquitectures, com deia, ens van donar recer. Gottfried Semper afirmava que l’element arquitectònic més important és el foc, com a primer signe d’assentament humà. Els altres tres elements -el sostre, el recinte i el terraplè- diu, van aparèixer al voltant d’aquest, per preservar-lo.

Amb l’aparició dels assentaments estables, aviat va ser necessària la construcció de murs sòlids per raons de seguretat, per suportar càrregues i per durabilitat. En aquests primers moments, les obertures al recinte eren meres perforacions al ple per permetre la sortida del fum, una mínima entrada de llum i la ventilació. Si existien, per qüestions estructurals, aquests forats eren tendencialment petits i rarament estaven coberts d’algun material (fusta, pell, paper, ossos d’animal,...). El vidre, tot i existir, era costós, aïllava malament i la seva tècnica de producció no permetia grans dimensions. El seu ús no va ser ordinari en l’arquitectura domèstica fins ben entrat el segle XVIII.

El límit —paret o coberta— separava, diferenciava i excloïa. Per tant, durant mil·lennis, no hi va haver succedanis, l’arquitectura es plantejava sobretot en termes de contrast: o s’estava a fora o s’estava a dintre; exposat o a refugi; en públic o en la intimitat.  

La casa benestant romana o grega estava bolcada cap a ella mateixa. Els primers sistemes de plantes domèstiques no són sinó el reflex formal de la protecció de l’interior. El fora és encara un lloc del qual ens volem distanciar. A l’atri s’aboquen totes les estances de la casa. I, aquest és l’instrument de diàleg amb l’exterior -la llum, el cel, la pluja, la brisa, el verd, l’aigua...- i el silenci. El pati i després l’eixida seran, al llarg de la història, una constant en les cases de ciutats mitjanes i petites.

Però la densitat urbana farà que el contacte saludable i experiencial amb l’entorn passi a ser un privilegi. Ja en l’antiguitat, a les grans ciutats, com la mateixa Roma, la gent s'amuntegava en cases de pisos de lloguer agrupades en illes (insulae), molt semblants als edificis d’habitatges que trobem als centres històrics de qualsevol ciutat europea.   

Des de sempre, els artefactes d’intermediació amb l’exterior han estat un privilegi dels que s’ho podien permetre.

Amb la major dimensió de les obertures per raons tècniques i estructurals, la finestra deixa de ser un mer retall del mur i comença a sofisticar-se com a mecanisme. Espais guanyats al carrer, sobresortint de la façana amb estructures tancades d’entramats de fusta; filtres de llum que impedeixen l’entrada d’insectes i brutícia, però permeten veure i no ser vist; habitacles o festejadors construïts a l’interior del mur, com a dispositius per habitar-lo... La finestra adquireix la capacitat de convertir-se en un lloc quan la seva configuració i materialitat permeten que s’hi produeixi alguna activitat en el temps. És aleshores quan la definició estricta del límit entre el dintre i el fora comença a desdibuixar-se definitivament.

La finestra tal com l’entenem avui en dia, un element per a la contemplació, no fa la seva aparició fins a principis del segle XV, en paral·lel a la invenció del quadre, per emmarcar un determinat paisatge o vista [2]. Passa, per tant, a ser unitat espacial i objecte de projecte.

Al llarg de la història, les finestres han estat transformades depenent del clima, la tradició constructiva, la cultura i els costums socials, i en funció de com les persones, en la seva recerca de l’experiència exterior, les hem anat conformant. Totes les seves derivades emergeixen gradualment creant diferents oportunitats i graus en aquesta relació.

Mentre la façana ha estat estructura i tancament, obrir forats en el mur ha estat una alternativa limitada. Al segle XX, finalment, la creixent dimensió de la fulla de vidre generalitza l’ús de la finestra i les seves resultants, en tota arquitectura.

Le Corbusier formula la idea de la fenêtre en longueur i construeix edificis en els quals diferents espais buits perforen completament el volum, dotant-lo de transparència perquè corri l’aire i entri el sol en diversos moments del dia. Bruno Taut declararà el 1925: “Les tribunes, els balcons i les galeries formen ara l’actual sistema de l’arquitectura” [3].

A partir dels anys vint, apareixen també els vidres de grans dimensions (panoràmics) que permeten construir façanes senceres, i el doble vidre, que permet dotar d’un cert grau d’aïllament al parament transparent.

Amb la invenció del mur cortina, però, la finestra com a instrument d’intermediació torna a desaparèixer: perd la seva autonomia com a element [4] i es converteix, ella mateixa, en l’única pell de la façana. Tornem a estar tancats en un interior sense possible contacte amb l’exterior. Gaudim de les vistes, però no podem sentir-les.

Amb l’arribada de l’estandardització, per altra banda, que converteix la finestra en una peça catalogada -igual per a tots-, s’ha reduït la casuística i s’ha homogeneïtzat el vincle amb el defora. Hem perdut el potencial d’inventar la relació entre nosaltres i l’entorn. Els edificis d’habitatges contemporanis no són porosos i ens allunyen de l’experiència de l’exterior. Altre cop, el límit és només recinte. Altre cop, o s’està a fora o s’està a dintre.

En eliminar aquests espais d’intermediació s’han esborrat també les múltiples possibilitats de viure’ls. La pandèmia, en termes arquitectònics, ha fet evident la in-habitabilitat dels habitatges. Estar-se a casa no pot ser sinònim de reclusió. La casa ha de tenir mecanismes i donar les possibilitats per a què, viure en ella, sigui una experiència rica, diversa, múltiple i canviant: un gaudi complet. 

L’actual decret 141/2012 sobre condicions mínimes d’habitabilitat confia en la seva clàusula 3.9 el seguit de responsabilitats que he anat relatant. I diu així: Els espais d’ús comú i les habitacions han de tenir ventilació i il·luminació natural directa des de l’exterior mitjançant obertures d’una superfície no inferior a 1/8 de la seva superfície útil (...). La sintètica frase mostra, no hi ha dubte, els límits del mateix sistema i una confiança infinita en la realitat. El resultat el patim nosaltres, els ciutadans, especialment els més necessitats.   

Implementar més mesures per potenciar els espais intermedis en els habitatges ha de ser una aposta política clara. Si les normatives obliguen que hi hagi uns metres quadrats mínims per considerar un espai habitable, no haurien de considerar-se també prescriptius uns espais mínims exteriors? Advocant per una construcció més vinculada amb l’entorn, més propera a les persones, que doni lloc a ciutats més amables. No només en termes de sostenibilitat o eficiència energètica, sinó també i particularment per la felicitat directa de les persones.

Queralt Garriga
Dra. Arquitecta
Grup de Dones Arquitectes del COAC

Notes:

[1] Transmissió oral de Manuel Medarde (enginyer i antropòleg, investigador sobre la Cripta de la Colonia Güell durant més de 30 anys) feta a ell per un dels habitants de la Colònia que havia conegut a Gaudí.

[2] LAHUERTA, Juan José, citant a Alberti (Assignatura Història de l’Art, ETSAB/UPC, 2020-21)

[3] TAUT, Bruno, Für die neue Volkswohnung. Für die neue Baukunst Berlins! A Die Wohnungswirtschaft, 2, 1925, H1, 4.

[4] AAVV: Elements of architecture (Window, Balcony), 14 International Architecture Exhibition, La Biennale di Venezia, 2016.