Notícia |
Articles
Territori i urbanisme

Una mirada a les ciutats xineses del segle XXI des de Barcelona

L’any 2007 vaig anar en tren de Xangai a Hangzhou. El motiu era fer un treball de recerca sobre la transformació del carrer al centre de la ciutat històrica de Hangzhou. Estava fascinada per la descripció que Marco Polo havia fet d’aquesta ciutat coneguda com a Lin’an, capital de la dinastia Song del Sud, el seu paisatge natural descrit pels millors poetes de les dinasties Tang i Song, la revolució urbana que hi va tenir lloc entre els segles X i XIII… Però aquella ciutat que vaig imaginar, però no vaig trobar, és una metàfora del que implica conèixer la Xina, el seu present i futur.

(Foto:  L'eix de la ‘Cultural Wave’ al barri de Qianjiang a Hangzhou - Maria José Masnou)

Compartir

L’estudi del passat de la Xina i la seva cultura mil·lenària va ser el punt de partida per entendre el país. He hagut de deixar de banda moltes idees preconcebudes… I també he après a estimar la seva gent. Com diu un amic, els xinesos són els resilients per excel·lència, lluitadors, ambiciosos i molt lleials amb els amics.

Com a arquitecta formada a Barcelona, on l’espai públic forma part de l’ADN de la ciutat, volia entendre el valor associat a l’espai públic a les ciutats xineses; entendre si hi havia un fil connector que lligués l’herència de la cultura urbana històrica amb les operacions contemporànies de radical transformació urbana. 

barrio de Xihan a Beijing

Barri de Xihan, Pequín. (Maria José Masnou)

"Volia entendre si hi havia un fil connector que lligués l’herència de la cultura urbana històrica amb les operacions contemporànies de radical transformació urbana."

Tenia també un interès molt ingenu, explicar Barcelona a la Xina: quins havien estat els factors que havien construït la ciutat vital, diversa i amable i els espais públics, que han estat un referent i que ells admiraven però no comprenien.

Al llarg d’aquests catorze anys de contacte i treball sobre la Xina, he arribat a la conclusió de la gran complexitat que implica entendre els seus processos d’urbanització, creixement i transformació urbana. Que no és el mateix la ciutat de Xangai que una ciutat interior de l’oest. I que solament una visió multiescalar i transdisciplinària pot ajudar a entendre el perquè de les seves polítiques urbanes. Això m’ha portat també, paral·lelament al meu interès per l’espai públic, a adquirir un coneixement integrat del país com una fórmula prèvia a la  comprensió del fet urbà.

L’espai públic a la Xina té un component cultural molt important que es refereix a les categories espacials que endrecen l’àmbit del que és públic-obert i privat-comunitari.

Gent gran a Shanghai

Avis jugant vora el llac Xihu, Hangzhou. (Maria José Masnou)

El concepte de l’espai públic entès com a espai de la societat civil, escenari de manifestacions socials, culturals i polítiques, no va existir a les ciutats xineses històriques com l’entenem en la ciutat occidental. La categoria de l’espai social està vinculada a l’espai comunitari i familiar dels recintes tancats, en les seves diferents tipologies. 

Les categories de l’espai introvertit i extravertit defineixen per excel·lència l’estructura espacial, que ordena l’àmbit del privat i el públic en la ciutat. L’hermenèutica de la ciutat xinesa es basa principalment en el concepte estratègic del dualisme entre espai urbà obert i tancat (Hassenpflug, 2010). 

Queda molt per parlar sobre l’espai públic en els nous projectes urbans a la Xina, però em centraré en unes poques reflexions personals sobre el valor d’un element principal, el carrer dels teixits urbans històrics.

Hutong a Beijing

Hutong al barri de Shichahai, Pequín. (Maria José Masnou)

El carrer en aquests teixits ha tingut un paper funcional vital que no ha sabut recollir l’urbanisme i el disseny urbà contemporani. Interpretar la tipologia funcional i de mobilitat secundària dels hutongs de Pequín o els lilongs de Xangai i els teixits tradicionals és una assignatura fallida. Perquè aquestes tipologies específiques podrien ser el pont de construcció entre l’espai comunitari i l’espai públic-obert a la ciutat.

La traducció d’aquestes tipologies espacials en projectes urbans creatius que les incorporessin seria una bona estratègia que ajudés a abandonar les propostes uniformes i descontextualitzades de les ciutats genèriques

Des del meu punt de vista, el paisatge humà d’aquests carrers i carrerons de la ciutat tradicional és una de les experiències urbanes i sociològiques més estimulants de les ciutats xineses. El concepte de ciutat socialment inclusiva i diversa té en aquests llocs la seva màxima expressió.

Carrers Shanghai

Carrer al districte de Zhabei, Xangai. (Maria José Masnou)

Comerciar, jugar al mahong, cuidar ocells, menjar, prendre la fresca…, són algunes de les moltes activitats que encara es poden trobar en aquests retalls de ciutat anteriors al boom immobiliari del Període Reformista.

Alguns carrers subministren imatges surrealistes de convivència forçada amb el cotxe dins dels teixits històrics o contemporanis.

Tanmateix, on queda tot aquest llegat de cultura social i urbana en els nous creixements urbans? Els condominis d’habitatges tancats, els complexos de negocis, universitaris o de tecnologia, es posicionen com a illes autònomes dins de qualsevol entorn o territori, sense fer ciutat ni construir urbanitat.

urbanisme shanghai

Vista aèria de Xangai. (Unsplash)

El control, les restriccions i la pèrdua d’espontaneïtat de l’activitat urbana que han patit i encara pateixen quasi totes les ciutats del món han consolidat a la Xina una tendència ja existent.

Els processos especulatius i de gentrificació dels centres urbans han arrasat aquests teixits i expulsat els seus residents. En alguns casos, fons d’inversió construiran complexos comercials i d’oci i reproduiran formalment volumetries i estètiques tradicionals, amb estratègies de parc temàtic. O bé construiran grans complexos en altura d’habitatges o oficines, oblidant qualsevol traça d’identitat preexistent.

 

Com ha afectat la pandèmia la vida urbana? I ara el període de la postpandèmia?

El control, les restriccions i la pèrdua d’espontaneïtat de l’activitat urbana que han patit i encara pateixen quasi totes les ciutats del món han consolidat a la Xina una tendència ja existent.

M’explica un amic arquitecte resident a Xangai que aquesta tendència s’ha radicalitzat pel temor d’un rebrot sobretot a les grans ciutats. Els carrers dels teixits com els de la imatge superior són una crida a la interacció social, sense cap tipus de filtre o restricció, i han estat els primers afectats.

Aquests carrers, com també els lilongs, construeixen una mobilitat local, flexible, moltes vegades informal, a través de passatges interiors amb accessos múltiples, i han estat segats, tapiats i la seva activitat aturada.

No obstant, explica el meu amic, els xinesos, resilients com pocs pobles, no llencen la tovallola i, encara que en un entorn aparentment  desolat, els negocis fantasmes proliferen a l’interior

Seu CCTV

Edifici de la seu de CCTV a Pequín. (Unsplash).

Això és una fórmula de resiliència urbana i social. Em pregunto si hi haurà una fórmula específica per a cada ciutat.

L’aïllament durant el confinament ha confirmat el nostre caràcter d’éssers socials i la necessitat d’interacció física que tenim. L’entorn digital no pot suplir aquesta interacció, que ens confronta amb els altres sense filtres. I els espais públics tradicionals, en totes les seves tipologies, mostren i construeixen aquests àmbits físics.

Repensar les ciutats després dels confinaments haurà d’incloure la importància dels espais físics socials i locals. I la proximitat espacial com a valor –recordem propostes com la ciutat dels 15 minuts– pot establir unes complicitats amb l’entorn digital que millorin la qualitat de vida dels ciutadans i converteixi les ciutats en socialment més participatives, inclusives.

Llac de l'oest a Hangzhou

Vista nocturna del Llac de l'Oest a Hangzhou. (Unsplash)

Però, tornant a la Xina, la pandèmia de la covid-19 és un punt d'inflexió que ha accelerat moltes necessitats que estaven en procés anteriorment, com també posa sobre la taula la necessitat de construir ciutats més resilients, sostenibles i centrades en els seus residents, tant a la Xina com a Europa. 

La crisi desencadenada per la pandèmia ha fet aflorar la necessitat d’una reflexió honesta sobre la governança urbana i les noves demandes de les ciutats i els seus residents. La pandèmia s’ha constituït com un punt simbòlic de canvi, així com de dinamització d’iniciatives pendents.

En aquesta direcció, vaig organitzar en el marc de la Càtedra Xina el novembre del 2020, com a coordinadora del Grup de Treball sobre Desenvolupament Urbà, Territorial i Sostenibilitat, una taula rodona i debat per presentar quins eren els diversos escenaris que afronta la Xina postcovid.

La crisi desencadenada per la pandèmia ha fet aflorar la necessitat d’una reflexió honesta sobre la governança urbana.

Shanghai skyline

'Skyline' de Xangai. (Unsplash)

Els ponents van dibuixar un escenari divers de la realitat urbana xinesa, els seus problemes, reptes i propostes de futur. El perfil professional i expertesa dels ponents participants va propiciar aquesta visió diversa i multiescalar complementària. L’exposició va permetre fer un pas gradual d’escala, d’una lectura macroescalar de l’impacte dels processos d’urbanització durant el Període Reformista (per part de Rosa María Cervera) a l’anàlisi del model de finançament local dels municipis basat en el desenvolupament i subhasta dels drets del sòl (per part de Zhi Liu), l’origen de la bombolla immobiliària a les ciutats (per part de Natasha Aveline-Dubach), la presentació de projectes d’habitatge innovadors i urbanisme autosuficient per a la nova ciutat de Xiong’An (per part de Vicente Guallart) i el caràcter de les intervencions sobre el patrimoni històric en una ciutat global com Xangai (per part de Plácido González Martínez). Presentar aquesta visió complementària i aclaridora va ser la meva intenció a l’hora d’organitzar la taula rodona i el debat. L’escenari actual de les ciutats xineses es fa més entenedor a partir de l’explicació d’experts que treballen a primera línia i que fugen de tòpics i idees preconcebudes.

 

María José Masnou
Arquitecta per l’ETSAB-UPC, Màster en Estudis de l’Àsia Oriental i professora associada de la Universitat Pompeu Fabra.

Aquest post forma part del recull d’articles del llibre Cròniques del desconfinament: Dones i arquitectura. Si el vols descarregar, aquí t’expliquem com fer-ho.

Comparteix el teu comentari i participa a la conversa

Les teves dades es mantenen privades i no es mostren públicament.
CAPTCHA
L'enviament de comentaris es modera, de manera que no apareixen immediatament.