'La casa entre noguers': un habitatge que respecta el territori i la salut

L’obra en qüestió és la Casa entre noguers i va quedar finalista dels Primers Premis de Bioconstrucció de Catalunya, que es van atorgar a Avià a l’edició de 2024 de Firhàbitat.

Aquí veurem com i per què ha incorporat la bioconstrucció i la sostenibilitat al projecte, quines dificultats ha hagut d’afrontar i com les ha solucionat. I també trencarem alguns falsos mites envers l’arquitectura saludable. 

Aquest article forma part d’una sèrie d’articles on s’analitzen obres recents d’arquitectura catalana i balear que han tingut en compte criteris saludables en el seu disseny i construcció. 

L’impacte de l’arquitectura

Totes les obres tenen un impacte sobre el territori i sobre les persones que les habitaran. Com a professionals de la construcció, ens hem de preguntar: quin tipus d’impacte volem tenir? 

Construir fa que augmentin les emissions de CO₂ i d’altres gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera a causa de l’extracció i producció de materials, al transport, a la posada en obra o a la posada en funcionament dels edificis. Sense respecte pel territori, l’economia local pateix, augmenta el volum de residus que no es poden reutilitzar i es malbaraten els recursos hídrics. Per altra banda, si no tenim cura de les persones que viuran en aquells espais, poden acabar emmalaltint per culpa d’un disseny poc saludable. 

Cada decisió de projecte que prenem, cada material que escollim, cada línia que dibuixem, ens apropa a dues versions d’un projecte: la de l’impacte positiu o la del negatiu. L’important és ser conscients que, com a tècnics, tenim molt poder sobre aquest impacte. 

És clar que no totes les obres son iguals, ni tots els clients entenen que sigui necessari optar per solucions saludables, però fer el que podem, amb els recursos i mitjans que tenim a l’abast, ja és fer alguna cosa. 

La Casa entre Noguers, per sort, ha comptat amb un arquitecte compromès, un client conscienciat i uns constructors i industrials oberts a propostes menys convencionals que mica en mica haurem d’anar incorporant al nostre decàleg de bones pràctiques. 

De l’encàrrec a les primeres idees

Aquesta casa va néixer de l’encàrrec d’un metge apassionat per l’estil nòrdic que volia un habitatge còmode, no gaire gran i, sobretot, sostenible.

La majoria de vegades, quan un client demana una casa sostenible es refereix més aviat a una casa que sigui eficient energèticament, però en el cas de la Casa entre Noguers, l’Arnau va portar més enllà aquest requisit, apostant per l’economia local, els materials naturals, el bioclimatisme i d’altres aspectes que afavoreixen la salut i el benestar de les persones i del Medi Ambient.

Tot i no haver vingut pel factor de la bioconstrucció, el client des del principi va escoltar totes les propostes de l’Arnau i es va deixar guiar per ell, prioritzant moltes solucions saludables.

La Casa entre Noguers és l’exemple de que aplicar criteris saludables (i, per tant, sostenibles) als projectes és més fàcil del que sembla. Encara que siguin recursos que puguin ser útils en determinats projectes, no és necessari utilitzar sempre complexos sistemes de climatització eficient ni inventar materials súper tecnològics que atrapin el CO₂. 

Es tracta, més aviat, de tornar a l’essència, a l'origen, dissenyant tenint en compte conceptes senzills, però no per això menys efectius. 

L’Arnau ens demostra amb aquesta casa que la sostenibilitat i la salut a la construcció han de situar-se en el punt de partida de cada disseny, contemplant dos punts bàsics abans de dibuixar les primeres línies: primer, analitzar les preexistències del solar, respectant-les i incorporant-les al projecte en la mesura que sigui possible, cosa que la majoria de vegades ens acaba donant el leitmotiv d’aquella obra. I segon, estudiar l’emplaçament i el territori, ja que això ens pot donar la clau per optimitzar l’orientació i per saber els sistemes constructius i els materials que es poden adaptar millor al lloc. 

En aquest cas, la decisió de conservar els dos noguers existents que hi havia a la parcel·la, de forma trapezoidal, va limitar la mida de la casa (només té 50 m2 d’ocupació) i va determinar totalment la implantació, la geometria i la forma de relacionar-se amb el clima. 

La planta és rectangular i pràcticament diàfana, amb el vèrtex a Sud convertit en una corba que permet encaixar la casa entre els dos noguers. Aquesta corba es tradueix en un gran finestral que inunda la casa de llum natural i potencia la connexió i les vistes amb l’exterior.

Tot el programa s’encabeix en aquest senzill però precís contenidor: sala-menjador en un únic espai a doble l’alçada, cuina semi-oberta, altell per una o dues habitacions, un bany i una sala d’emmagatzematge. 

L’estructura

Per seguir amb la idea de respectar els arbres existents es va decidir aixecar la casa del terreny per protegir les arrels i deixar un petit espai a mode de forjat sanitari ventilat. Això es va aconseguir amb una fonamentació convencional de sabates aïllades de formigó armat lligades amb unes riostres per la part superior, en comptes de per la base. Aquest és l’únic punt de l’estructura on es va utilitzar formigó, un material que l’Arnau intenta utilitzar poc perquè la seva fabricació provoca moltes emissions de CO₂. Al damunt s’hi va construir el terra de l’habitatge amb una estructura de fusta aïllada amb 20 cm de cel·lulosa a granel. 

Una altra decisió inicial de projecte, crucial per permetre estalviar temps i costos i per fer l’obra més neta i segura, va ser optar per la prefabricació, prescindint així d’andamis. Però aquesta decisió, en realitat, va respondre a la necessitat de fer l’obra més “sostenible” amb la vida de l’Arnau perquè va estar a punt de no acceptar l’encàrrec ja que li queia lluny de casa. La prefabricació li va permetre portar aquesta i d’altres obres i, a més, conciliar la seva vida familiar.

Inicialment, l’estructura es va plantejar només de fusta perquè el solar era petit i la palla necessita gruixos força grans per funcionar bé. Però el client, animat per les bondats que li explicava l’Arnau sobre la palla, va anar a visitar una obra que estava construint en aquell moment i li va agradar tant que ja no va voler fer-ho amb cap altre material. 

Quan parlem de construir amb palla no ens hem d’imaginar que anirem a un camp de cereals per agafar-ne unes quantes branques i les portarem tal qual a l’obra. El que s’utilitza per construir és el residu dels cereals, la part que no té aliment, mai el gra, i es prepara en grans blocs ben lligats que s’emmagatzemen en un lloc fresc i sec, on no es puguin mullar. Aquests blocs, o bales, estan tan comprimits que són molt resistents. A més, abans d’utilitzar-los han de passar un control de qualitat, igual que qualsevol altre material.

A diferència d’altres solucions convencionals com el poliestirè extrudit, que és poc sostenible, molt inflamable i desprèn substàncies perjudicials per a la salut, la palla és un material excepcional: és molt econòmic, n’hi ha en abundància, té una petjada ecològica baixíssima, es pot recircular, és totalment saludable perquè no té compostos tòxics i té unes prestacions de resistència estructural i d’aïllament tèrmic i acústic increïbles. A més, és molt durable en el temps, no li afecten els ratolins ni els insectes (contràriament al que la gent creu), té molt bon comportament contra el foc i, si es protegeix bé, la humitat no és un problema.

Malauradament, a causa del desconeixement sobre la construcció amb aquest material, hi ha constructors que no es volen arriscar o que fan pressupostos desmesurats perquè es pensen que és una solució constructiva massa complexa. Precisament això va passar en aquesta obra i van tenir un moment de crisi on van arribar a pensar que no podrien tirar endavant el projecte. 

Buscant alternatives en un intent de no llençar la tovallola, van contactar amb una empresa de la zona especialitzada en la construcció amb fusta. Tot i no haver treballat mai amb palla, es van mostrar molt receptius per aprendre’n i per fer-ho de manera conjunta amb Casetadepalla. Així que, després que l’Arnau els donés una mica de formació sobre aquest material, van poder dissenyar al seu taller els murs de façana de fusta massissa aïllats amb palla de Lleida, resolent així l’estructura, els tancaments verticals i la coberta, aconseguint un aïllament continu de 35 cm sense ponts tèrmics.

Van triar aquest tipus de palla ja que és de la zona on viu l’Arnau, era més barata i a ell li era més fàcil fer el control de qualitat.

En total es van utilitzar 270 bales de palla d’uns 25 kg cadascuna. Això equival a -14,85 Tn de CO2 segrestat, sense comptar la fusta. Una dada importantíssima per adonar-nos que els materials naturals son claus per aconseguir la descarbonització de la construcció.

L’envolupant

La part exterior consisteix en una façana ventilada acabada amb fusta de pi Douglas, que aporta molta resistència a l’intempèrie, carbonitzada amb la tècnica tradicional japonesa del Shou Sugi Ban. No tenir tractaments químics garanteix que quan plou, cap tòxic va cap al terra i que quan acabi la seva vida útil es podrà recuperar o cremar sense produir residus perjudicials pel medi ambient, afavorint la circularitat de l’element. 

Aquí van tenir un estira i arronsa amb l’Ajuntament ja que en aquell moment aquesta tècnica no era gaire coneguda a Catalunya i els tècnics municipals no veien amb bons ulls fer una façana negra. Tot i que semblava que haurien d’optar per un altre acabat, el client va decidir tirar endavant amb aquest tipus de façana i finalment els tècnics municipals van quedar encantats amb l’elegant resultat.

Per la coberta es va optar per una coberta verda prefabricada de safates precultivades amb plantes adequades al clima de la zona que inclouen el drenatge, el substrat i les capes que permeten la instal·lació, la substitució i el desmuntatge de manera fàcil. Una solució que es va muntar en un dia, que té poc manteniment i altíssimes prestacions i que segueix funcionant molt bé a dia d’avui.

En els cas de les finestres es van fer de fusta amb doble vidre i gas argó i les va instal·lar un fuster de la zona. El gran finestral del doble espai mereix una menció a part. Tenint en compte l’estudi de demandes energètiques, està clarament sobredimensionat i té massa captació solar. Però com que es va fer per aconseguir l’entrada de llum a tot l’habitatge i per potenciar la relació entre interior i exterior, van preferir sobredimensionar-lo i invertir en vidres amb control solar, tot i que tinguessin un cost més elevat. Per tal d’abaratir costos en altres partides, moltes de les finestres de la casa es van fer fixes. 

L'interior

Per realitzar els envans interiors portants i l’altell de la Casa entre Noguers es van utilitzar panells de 8 cm de gruix de fusta contralaminada (CLT). Alguns es van deixar vistos, tractats només amb oli de llinosa, i d’altres es van pintar de color blanc. L’Arnau, com fa en totes les seves obres, va recomanar marques específiques de pintures sense Compostos Orgànics Volàtils però, finalment, el client va optar per unes pintures que garantien tenir baixes emissions de tòxics i eren més econòmiques. 

Un altre detall del compromís per fer aquesta obra més sostenible son els marcs interiors de les finestres, que es van realitzar amb fusta massissa recuperada d’altres obres.

L’acabat del paviment és una de les joies de la corona d’aquesta casa. Encara que constructivament hagués funcionat molt millor un terra de fusta o de rajola ceràmica, el client tenia molt clar que volia un paviment continu de microciment. Seguint amb el tarannà de col·laboració i de deixar-se aconsellar, però, va demanar alternatives. 

Aquí s’ha d’aclarir que el microciment, tot i tenir algunes avantatges com la seva ràpida col·locació, que es pot netejar amb facilitat i que té un preu més competitiu, no és la millor opció ja que és un material sintètic, una barreja de ciment, resines i additius. A part d’utilitzar combustibles fòssils en la seva fabricació i de les elevades quantitats de CO2 que emet, els additius sintètics son perjudicials per la salut ja que, igual que les pintures, contenen compostos tòxics que toquem i inhalem. A més, no permeten una bona regulació de la temperatura i humitat de l’ambient interior i produeixen molta electricitat estàtica, cosa que pot causar mal de cap i generar molta pols.

L’Arnau li va proposar un acabat molt més sa, ecològic i sostenible: un paviment continu de guix. El guix, a part de ser un material tradicional lliure de tòxics, té un mòdul d'elasticitat molt més pròxim a la fusta i, per tant, tot i advertir al client dels possibles moviments que podrien generar alguna fissura, és un material que garanteix un millor funcionament que altres materials més rígids (com el microciment). 

La resposta del client va ser que si sortia alguna petita fissura no era un problema ja que li agradava l'estètica japonesa del "wabi sabi", que admet errors i fa que els materials viscuts, soferts o desgastats tinguin el seu encant. Finalment, després de buscar artesans que treballessin bé el guix, el terra es va fer amb un revestiment continu de guix artesanal alabastrí barrejat amb guix de París que, de moment, no s’ha fissurat i té el client contentíssim.

Les zones humides van suposar un altre repte constructiu ja que el client també volia microciment a tot el bany. Per aquesta zona es va optar per fer els mobles d’obra ceràmica revestida amb un estuc de calç aèria hidrofugada amb olis sense additius sintètics. En aquest tipus de banys és necessari explicar als clients que no poden utilitzar productes de neteja abrassius ni anticalç, ja que això podria menjar-se l’estuc. 

Fer un bany amb estuc de calç no és fàcil ni barat perquè s’ha de trobar bona mà d’obra que pugui realitzar-ho de manera correcta. Però quan es fa bé, la sensació que tens quan hi entres és la d’estar en un lloc especial: el material regula la humitat, notes la pell fresca i, alhora, la textura sedosa i càlida de l’estuc t’acompanya.     

Un dels problemes d’alguns materials naturals és que no hi ha prou mà d’obra especialitzada. Els oficis de guixaires i d’estucadors, per exemple, s’estan perdent perquè hi ha poca demanda. Aquest és un altre dels beneficis d’utilitzar tècniques tradicionals. És important intentar recuperar aquest tipus de materials i tècniques, per no perdre el saber fer, per donar relleu generacional i per generar llocs de treball especialitzats. 

Les instal·lacions

L’habitatge segueix diferents estratègies bioclimàtiques que fan que funcioni molt bé tant a l’hivern com a l’estiu de manera pràcticament passiva. 

L’escalfament de l’habitatge es resol gràcies a la gran captació de calor del finestral a Sud i a l’aïllament continu de palla, sense ponts tèrmics. El paviment de guix artesanal, tot i ser una capa prima, té una mica d’inèrcia tèrmica, fet que fa que acumuli calor durant el dia i la vagi alliberant durant la nit. Tot això ja és suficient per mantenir  la casa calenta però, com a recolzament, es va col·locar a un racó del menjador una petita estufa de llenya feta per un artesà local en ferro per dies puntuals de molt fred. 

Per refrigerar els espais a l’estiu s’aprofita la ventilació creuada que es genera gràcies a les obertures als vents dominants de Sud i les obertures altes a la façana oposada. A més d’això, l’estratificació de l’aire calent per la doble alçada, el ventilador del sostre i una trapa, amb filtres, al forjat sanitari que es pot obrir i tancar de manera manual permeten una molt bona circulació d’aire fresc. 

S’ha de destacar la funció del noguer com a element bioclimàtic: a l’estiu, amb l’ombra de totes les fulles, evita l’entrada de llum i calor en excés alhora que refresca l’aire i regula la humitat de l’ambient. En canvi, a l’hivern, en ser de fulla caduca, permet l’entrada total de radiació solar per escalfar la casa. 

Després de dos anys sense mitjans actius de climatització i sense ventilació mecànica el client no ha necessitat més que puntualment l’estufa en dies molt freds i s’ha aconseguit un ambient comfortable inclús als estius més calorosos. 

És una casa que respira i transpira, que permet l’intercanvi de vapor d’aigua entre l’interior i l’exterior gràcies als materials naturals dels que està feta la seva envolupant. I el més important, és una casa que deixa respirar els seus inquilins, ja que no resseca la pell, ni els ulls, ni les mucoses amb aire condicionat ni d’altres sistemes de climatització per aire.

Les instal·lacions lumíniques i elèctriques també son un tema molt important en bioconstrucció i és recomanable treballar sempre amb tècnics especialistes en instal·lacions biocompatibles o, com a mínim, que estiguin oberts a rebre consells per treballar de manera més saludable. 

Tot i que en aquest habitatge no es va realitzar una instal·lació biocompatible perquè no es va veure necessari per part del client, sí que es van seguir una sèrie de recomanacions per fer la instal·lació elèctrica el millor possible. En aquests casos, fer petites coses, encara que no siguin perfectes, ja és millor que res. 

Es va realitzar una disposició elèctrica en estrella, evitant passar pels capçals dels llits. Això es va fer per evitar tenir els camps electromagnètics produïts pel cablejat a prop del cap durant les hores de son, en que el cervell està més vulnerable. També es va aconseguir una bona presa de terra per sota de 6 Ohms, tal com marca la norma de la Baubiologie. (L’IBN ,“Institut für Baubiologie + Nachhaltigkeit IBN”, va néixer l’any 1977 a Alemanya per oferir divulgació i formació que facilités la construcció centrada en la salut, l’eficiència, l’autosuficiència, el respecte pel Medi Ambient i l’impuls d’hàbitats dignes i respectuosos amb l’entorn. Van crear una Norma Tècnica per medir aquells factors físics, químics i biològics que poden afectar la nostra salut). 

A coberta hi ha plaques fotovoltaiques per escalfar l’Aigua Calenta Sanitària i l’energia sobrant es ven a la xarxa. Per a la recollida de pluvials, l’Arnau va aplicar una idea que va veure en un projecte a França: uns baixants de xapa plegada per on hi cau l’aigua com si fos una cascada vista. La xapa es va fer de zinc-quars, un material que està oxidat naturalment i, per tant, envelleix bé (de manera similar a l’acer corten). Aquest detall va generar una mica de conflicte a l’obra ja que els industrials no veien gaire clar que funcionés bé un baixant tant poc convencional però, després d’estudiar bé els detalls per construir-ho conjuntament amb l’Arnau, no hi va haver problema. A l’actualitat aquesta solució encara està funcionant molt bé i produeix un efecte visual i auditiu molt agradable.

El pressupost

A Casetadepalla hi ha la voluntat de fer projectes en bioconstrucció d'alta qualitat a un preu assequible i això comença en la fase de projecte i en les eleccions de disseny. Tot i així, aquesta casa és més cara que la majoria de les seves obres i per això l’Arnau creu que cal una explicació més que no només un número: s'ha de tenir en compte que construir a Girona no és barat i que en aquell moment, segons dades del portal immobiliari Idealista, el preu mitjà d'obra nova era de 2.457 €/m². Així doncs, la Casa entre Noguers tindria un preu igual, o fins i tot més baix, que una casa d’obra nova convencional, sent una casa de consum quasi nul amb materials naturals.

A més, cal considerar que aquesta casa té murs de 6 metres d'alçada per una ocupació de només una planta més altell amb un gran doble espai, fet que distorsiona la ràtio del preu €/m² i, a part, tal com hem anat veient a l'article, té solucions amb acabats de gamma alta per elecció de la propietat: paviment continu de guix, estuc de calç, façana de fusta carbonitzada, remats de zinc-quars, coberta verda,... Aquestes solucions tindrien alternatives més econòmiques com, per exemple, enrajolats ceràmics, façana de fusta Douglas sense tractar, remats galvanitzats, coberta amb graves,...

L’aplicació de criteris saludables: desmuntant falsos mites

A l’Arnau Bujons li ha tocat afrontar molts prejudicis (sobretot a l’inici de la seva carrera) pel fet de construir edificis amb palla. No és el primer que ho fa però sens dubte hi ha pocs arquitectes a Catalunya i Espanya que s’hi dediquin mentre que a França, per exemple, és una tècnica molt extesa. 

Algunes persones amb les que parla de les seves obres s’imaginen que construeix barraques que es desmuntaran si ve a bufar el llop dels tres porquets. D’altres li diuen que les cases fetes amb palla son inestables, que cremen amb facilitat, que es podreixen, que son per hippies que fan autoconstrucció, que l’estètica és de hobbits,...

Però quan aquestes persones visiten les seves cases, canvien ràpidament de parer i se sorprenen dels resultats, de sentir-se tan a gust i de que tinguin tanta eficiència energètica.

La Casa entre Noguers també ve a desmuntar tots aquests falsos mites de la bioconstrucció: és una casa prefabricada, molt resistent a tots els nivells (estructural, contra el foc,...), amb una estètica totalment contemporània i un consum energètic gairebé nul.   

L’Arnau remarca que, si es fa un bon disseny bioclimàtic i es juga amb els materials, el pressupost d’una obra feta amb palla és molt similar al de l’obra nova però amb millors prestacions. Totes les cases que ha fet fins ara no necessiten aire condicionat ni calefacció centralitzada, només una aportació puntual amb estufa de llenya, fins i tot en climes freds.

És una realitat que ha pogut comprovar en cada projecte, fins i tot en rehabilitació. Això a la llarga fa que aquestes cases siguin més econòmiques que l'arquitectura convencional. 

Però els beneficis no son només econòmics. I aquesta és la part més important: un dels trets diferencials entre una obra convencional i una obra feta de manera saludable i sostenible és el respecte per la salut de les persones i del planeta. 

Quan una casa està feta amb materials naturals i segueix criteris saludables es nota. Hi ha quelcom diferent a l’ambient difícil d’explicar. Pot ser per les olors dels materials, o per l’higroscopicitat o perquè no acabes amb mal de cap o amb al·lèrgia, però la sensació sempre és de benestar, d’estar en un espai que t’està cuidant.

El nostre agraïment a l’Arnau Bujons, de Casetadepalla, per la seva col·laboració.

Sònia Palmi Aznar
Arquitecta especialitzada en Arquitectura Saludable