(Imatge: Katalin Bartók)

Notícia |
Cultura

David Cardelús, l’ull de l’arquitectura catalana

El fotògraf David Cardelús mira directament als ulls a l’arquitectura i la converteix en un lloc intel·ligible per qui no ha estat mai allà. 

Compartir

Definir el moment concret i exacte en què una passió s’instal·la, per sempre, en el dia a dia d’algú és complex. Però no impossible. 

David Cardelús, nascut al 1967 i influenciat, entre altres, per la mirada d’Ansel Adams, Edward Weston o Paul Strand, va veure clar que el seu destí era ser fotògraf mentre acabava els estudis de Belles Arts a la Universitat de Barcelona. 

Avui continua impregnant-se dels canvis de grans racons de la ciutat com el 22@, que va començar a immortalitzar quan es va construir la Torre de Glòries. Especialitzat en la fotografia de l’arquitectura contemporània, Cardelús ha estat dues vegades finalista del Premi Europeu de Fotografia d’Arquitectura. 
 

Pregunta: Quina vinculació hi ha entre la fotografia i larquitectura?

DC: La immensa majoria de la gent que coneix un projecte d’arquitectura per primera vegada ho fa, principalment, a través de les fotografies que el representen. 

Nosaltres no només hem d'interpretar en una fotografia l'experiència d'un lloc, allò que vam veure i sentir estant allà. A més a més, hem de fer aquest espai atractiu i intel·ligible a algú que ni l'ha vist i que potser mai estarà allà. Els fotògrafs som els ulls de l’arquitectura.

Chimenea en el barrio del Poblenou de Barcelona

Universitat Pompeu Fabra, Valls & Benedito,  Barcelona. (David Cardelús)

"Els fotògrafs som els ulls de l’arquitectura. Hem de fer de l’espai, un lloc atractiu i intel·ligible a algú que ni l'ha vist"

David Cardelús
Fotògraf

P: Com ha de ser la mirada del fotògraf d’arquitectura?

DC: Ha de ser directa. Com més simple, net i clar sigui el llenguatge visual de l'enquadrament, més harmònicament funciona una fotografia i més ràpidament atraurà l'atenció de l’espectador. 

La meva intenció és sempre crear una fotografia perquè un observador s’aturi a contemplar-la de la mateixa manera que mira una pintura. No pretenc documentar l’arquitectura com un notari i prou, no m’agrada aquesta idea. Jo la interpreto en formes, línies, colors i textures per a fer-la plàsticament senzilla i, sobretot, atraient per a qui la mira.

Fet i fet, hi ha tantíssimes fotografies publicades cada dia a Internet que la qüestió acaba sent crear una imatge gràficament molt potent que parli tant de l’arquitectura com del fotògraf.

P: Quin estil gaudeix més darrere la càmera?

DC: Tot i que és cert que la majoria de les meves fotografies són d'arquitectura contemporània, també he fotografiat molt de patrimoni arquitectònic, sobretot de Gaudí

En aquest sentit, mai no faig distincions entre un estil o un altre i tot ho miro de la mateixa manera. De fet, he passat en una setmana de fotografiar un interior acabat d'enllestir a un palau gòtic construït fa 600 anys. 

Un escaparate de gafas

Loewe, Rue Saint Honoré, París. (David Cardelús)

P: Per què arquitectura contemporània? Què li ofereix?

DC: L'arquitectura contemporània té una plasticitat gràfica essencial molt particular quan la contemples a través del visor de la càmera. Et permet mirar-la molt directament i elaborar un enquadrament molt simple que saps que sempre atraurà la curiositat de l’espectador. L’arquitectura contemporània representada en una fotografia és igual de llaminera tant pel fotògraf com per l’observador.

P: És molt diferent fotografiar una arquitectura dexterior que dinterior?

DC: En realitat, fotografiar un interior o un exterior no és gaire diferent malgrat l'evident diferència de dimensió i escala del que estàs enquadrant. Sigui com sigui, quan treballes amb la càmera, els límits del teu món visible són els del visor de la càmera. 

És a dir, ets tu qui determina allà la relació entre les formes i els colors del que mires, sigui un gratacel en un entorn urbà molt dens o una cuina en un petit interior domèstic.

Per mi la diferència més gran entre fotografiar un exterior o un interior està en el control de la llum natural –la seva quantitat, qualitat, distribució i color– i en com la faig servir per explicar el que vull dir en la fotografia que estic fent. I aquí la dimensió sí que és determinant. 

Fotografia de una vidriera

Paret mitgera d'un edifici residencial demolit a Barcelona. La paret divisòria en construcció mostra els colors de les habitacions dels veïns que vivien allí. (David Cardelús)

"La diferència més gran entre fotografiar un exterior o un interior està en el control de la llum natural"

David Cardelús
Fotògraf

P: En quins artistes sha inspirat a l’hora de crear la seva personalitat com a fotògraf?

DC: Sospito que tota la cultura visual m'influeix d'alguna manera i no em canso de mirar-ho tot. Soc molt curiós i adoro aprendre coses noves, saber com altres persones miren la realitat i la interpreten. Sé seguríssim que les pintures de Piet Mondrian, Mark Rothko, Sean Scully i Stanley Whitney m’han ajudat a entendre com capbussar-me al color.

Crec que puc afirmar que les fotografies d'Ansel Adams, Edward Weston, Paul Strand i Saul Leiter, de William Eggleston i Joel Meyerowitz i, més recentment, de Wolfgang Tillmans, són les que estructuren la meva mirada. 

I d'entre els fotògrafs d'arquitectura, no em canso mai d’admirar tota l’obra del grandíssim Ezra Stoller.

P: Si hagués descollir una ciutat per perdret durant dies i fotografiar els seus edificis, quina seria?

DC: Últimament, em ronda pel cap tornar a Hèlsinki i viatjar per Finlàndia, on vaig estar fa molts anys, i mirar l'obra d'Alvar Aalto amb calma i portant una càmera petita per treballar a mà molt pausadament. I una ciutat on no he estat mai encara i m'atrau moltíssim és Chicago.

Foto de David Cardelús

Detall de la Casa Batlló (Gaudí). (David Cardelús)

P: Qui vulgui conèixer Barcelona amb tres fotografies seves, quines serien les escollides?

DC: Hi ha tres fotografies que representen per a mi Barcelona i la manera com la miro en color: la Universitat Pompeu Fabra en vermell a Ca l’Aranyó al 22@; la mitgera descoberta després d'una demolició que uns veïns del carrer Rogent van pintar amb els colors d'una botiga de pintures que hi havia als baixos; i, finalment, la coberta blava de la Casa Batlló al Passeig de Gràcia.

Totes tres juntes són l'equilibri constant entre la ciutat que es transforma, la gent que l'habita i el patrimoni històric. Totes tres parlen per a mi d'un paisatge urbà viu i alegre. En definitiva, parlen d’un paisatge urbà molt degradat que ara necessita molta cura. 

P: Quina va ser la seva primera càmera?

DC: La primera càmera que vaig manipular per entendre com passaven les coses i aprendre dels meus errors de principiant va ser la Voigtänder del meu pare. La primera que vaig comprar amb els meus estalvis va ser una Canon AE-1 a finals dels anys 80... i encara continuo fidel a la marca.

Fotografía de un edificio con fachada verde

Carrer de Nàpols, Heim Balp Architects, Barcelona. (David Cardelús)

“Interpreto l’arquitectura en formes, línies, colors i textures per a fer-la plàsticament senzilla i, sobretot, atraient per a qui la mira”

David Cardelús
Fotògraf

P: En quin moment decideix transformar la passió en una professió?

DC: Quan acabava els meus estudis a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona vaig veure clar que tot em portava a ser fotògraf. També vaig adonar-me que tenia el tipus de caràcter pacient per entretenir-me a mirar molt a poc a poc el paisatge urbà i l'arquitectura, per contemplar les petites diferències de llum i color que el transformen.

A més, el meu germà gran i els seus amics són tots arquitectes i les fotografies que veia a les seves revistes, a Arquitectura Viva i El Croquis, em fascinaven molt poderosament. Les de Lluís Casals, Ferran Freixa i Hisao Suzuki sempre m’han semblat precioses.

P: Quin va ser el seu primer encàrrec?

DC: El meu primer encàrrec va ser fotografiar l'interior d'un apartament a una casa de Jeroni Granell al carrer Girona de Barcelona per a una revista de decoració. A partir d’aquesta primera feina, vaig començar a treballar per a un editor de llibres d’arquitectura i a aprendre amb cada encàrrec. 

Vist ara, i amb la perspectiva de molts anys de carrera professional, crec que mai agrairé prou aquestes primeres oportunitats de fer els meus primers passos com a fotògraf.

P: En quins projectes estarà immers durant els darrers mesos de lany?

DC: Tornaré a treballar en diversos projectes al 22@ i això sempre em motiva molt. Vaig començar a fotografiar el districte des que es va construir la Torre Glòries i, cada vegada que hi torno, trobo alguna cosa que no havia vist abans. És una part de la ciutat per la qual m’encanta passejar.

 

 

Àngela Zorrilla
Redacció Escola Sert

 

Per saber-ne més

Comparteix el teu comentari i participa a la conversa

Les teves dades es mantenen privades i no es mostren públicament.
CAPTCHA
L'enviament de comentaris es modera, de manera que no apareixen immediatament.